Foto: Enric Prades
Han passat uns dies i encara no hem faig la idea de que la Jaka ens hagi deixat. Sembla que encara estigui present, i molt. Suposo que les xarxes socials ja ho tenen això, la gent mai acaba desapareixent del tot. És una sensació nova i que m'agrada. La Jaka es movia com peix a l'aigua dintre del món de les noves tecnologies, i era capaç de transmetre amb passió qualsevol nou descobriment. Crec que no hi ha dia que no entri al seu perfil de Facebook, al seu increible Instagram, o al seu Whatsapp i miri les darreres converses que vam tindre, la conya que feiem, o les fotos que ens enviavem. I mirant mirant és ara quan t'adones que "Absències", una de les seves darreres sèries fotogràfiques, adquireix molt significat.
Sempre recordaré el dia que ens vam conèixer, ella sempre deia que gràcies a Instagram però jo crec que sense Instagram també ens haguessim conegut, va ser a la Casa Canals veient els focs desde la terrassa, i vam conectar ràpidament. La darrera vegada que ens vam veure va ser al claustre del Seminari durant la festa d'aniversari de la Clínica Curull i la presentació del llibre "68+1" del Ram Giner, tant ella com jo participavem d'aquest fantàstic projecte. I la darrera conversa que vam tindre va haver de ser per telèfon, tot i jo estar davall de seua casa, teniem pendent un petit regal que a ella li feia molta il·lusió donar-me i a mi rebre. Enmig d'això ha existit tot un Món, ple de complicitats, i uns anys fantàstics d'amistat veritable i contagiosa, amb moltes ganes d'aprendre (ens ha quedat pendent l'intercanvi de classes de fotografia per classes de piano), moltíssimes rises que a vegades només enteniem nosaltres, les històries sicilianes de Montalbano, el naixement de les bessones que tanta il·lusió li van fer, les xerrades sobre fotografia, les seves increibles ocurrències literaries que a mi em fascinaven, i la herència d'una filla i uns nets fantàstics que es fan estimar moltíssim (Albert, tú també ets part important d'aquesta herència).
Sempre recordaré el dia que ens vam conèixer, ella sempre deia que gràcies a Instagram però jo crec que sense Instagram també ens haguessim conegut, va ser a la Casa Canals veient els focs desde la terrassa, i vam conectar ràpidament. La darrera vegada que ens vam veure va ser al claustre del Seminari durant la festa d'aniversari de la Clínica Curull i la presentació del llibre "68+1" del Ram Giner, tant ella com jo participavem d'aquest fantàstic projecte. I la darrera conversa que vam tindre va haver de ser per telèfon, tot i jo estar davall de seua casa, teniem pendent un petit regal que a ella li feia molta il·lusió donar-me i a mi rebre. Enmig d'això ha existit tot un Món, ple de complicitats, i uns anys fantàstics d'amistat veritable i contagiosa, amb moltes ganes d'aprendre (ens ha quedat pendent l'intercanvi de classes de fotografia per classes de piano), moltíssimes rises que a vegades només enteniem nosaltres, les històries sicilianes de Montalbano, el naixement de les bessones que tanta il·lusió li van fer, les xerrades sobre fotografia, les seves increibles ocurrències literaries que a mi em fascinaven, i la herència d'una filla i uns nets fantàstics que es fan estimar moltíssim (Albert, tú també ets part important d'aquesta herència).
L'altre dia l'Enric va passar-me la foto que acompanya aquesta entrada i crec que no es prou conscient del content que em va fer. És una imatge que m'encanta i defineix a la perfecció la relació que tenia amb ella, fins i tot sé el que diria si la veies: "No m'agrada, surto massa arrugada!" (seguit d'una risa sincera).
Son molts els records que guardaré, tot i així ja et començo a trobar a faltar...
Son molts els records que guardaré, tot i així ja et començo a trobar a faltar...
