viernes, 31 de diciembre de 2010

Dos generacions






Aquesta darrera entrada de l'any la vull dedicar a dos generacions de saharauis, Hatri i el seu pare i Alí i el seu pare. Visca el Sahara Lliure!!!

jueves, 30 de diciembre de 2010

El riure còmplice i el somriure resignat





















Després d'un gran sopar (amb les millors croquetes que he menjat mai incloses) i d'uns grans gin tònics (amb rodanxa d'Aranja-"Pomelo" inclòs), i d'una gran victòria al Pictionary (també inclosa). Doncs després de tot això, la cara que els va quedar a la Gemma i Jordi és la que podeu veure. De qui és el riure còmplice i de qui el resignat? S'accepten apostes...

sábado, 25 de diciembre de 2010

No dejes que este mundo roto estropee tu sonrisa leré















Als campaments saharauis qualsevol lloc es bò i qualsevol cosa serveix per fer un partit de futbol. El millor regal que pots portar als nens és una pilota i tota una experiencia és jugar-hi descalç... Amb quanta poca cosa els nens t'ofereixen el seu somriure!!!

martes, 21 de diciembre de 2010

Atarceder en el Sáhara

















És un privilegi intentar captar la posta de sol al costat de les dunes del Sàhara...

viernes, 17 de diciembre de 2010

Un dia a les dunes























Una de les tradicions saharauis que més m'agraden és la d'anar a menjar a les dunes. Els anys que viatgem amb temps i la família de Hatri s'ho poden organitzar bé, marxem a les dunes de bon matí i allí montem la haima, matem la cabra i fem el pa a la sorra. Ah, i sobretot bebem té, això que no falti !!! Per ells és un dia de festa gran i per natres és un gran honor poder compartir taula amb la família agermanada. Aquest any, degut a que el viatge ha sigut més curt per la gracieta dels controladors, només vam poder anar a passar la tarde a les dunes. Tot i això, l'experiència va tornar a ser molt gratificant.

domingo, 12 de diciembre de 2010

Próxima Estación: Esperanza















Ahir vaig tornar dels campaments saharauis del sud d'Argelia. He estat uns dies compartint la vida amb gent que quasi no tenen res, però que mai el somriure se'ls ha esborrat de la cara. He jugat a futbol amb nens que corrien descalços, he rigut molt amb els acudits de Maima, he volgut fotografiar la tristesa dels nens però ha sigut impossible, m'he emocionat parlant de política amb Moustafa, i m'he sentit com una merda al agafar el meu passaport i veure que hi posava "España". Fins quan girarem l'esquena al poble Saharaui?

La veritat és que aquesta darrera visita als campaments m'ha emocionat especialment, i no puc deixar de recordar les paraules que em va dir Moustafa: "Recuerda esto Carlos, el 2011 nos veremos en Aaiún, en el Sahara Occidental libre, en mi casa". Próxima Estación: Esperanza.

miércoles, 1 de diciembre de 2010

Escales que baixen





















Fa la sensació de que aquestes escales baixen, o almenys és el que em sembla a mi. Jo l'únic que buscava aconseguir era una foto amb ratlles diagonals i amb una bona textura. Que deu tenir la pedra que tant ens atrapa?

sábado, 27 de noviembre de 2010

Un nou dia















Que diferents poden arribar a ser els llocs al migdia o a la matinada. Estic començant a trobar la gràcia a això que es diu matinar...

viernes, 26 de noviembre de 2010

Ens assentem i veiem passar la vida...?















He posat imatges de diversos llocs per veure passar la vida, però quasi sempre en solitari. Un dia, del qual no fa massa temps, estava caminant pel Serrallo i vaig trobar en un carrer dos cadires velles posades de forma totalment simètrica i esperant que alguna parella s'hi assentés. No sé perquè però a mi aquesta imatge em recorda a Berlanga i la seua gran "Bienvenido Mr. Marshall".

jueves, 25 de noviembre de 2010

Mala mar





















Està arrivant l'hivern i el fred. El vent traspassa la roba i entra dins del cos. La platja està deserta i les ones trenquen fort contra les roques. Sembla que faci mil anys que corriem amb banyador, o sense, per la Llarga...

sábado, 20 de noviembre de 2010

Gardel





















Mentre feia aquesta foto estava escoltant l'entrevista que li va fer Santiago Alcanda a Diego Vasallo al seu programa de Radio 3. Estaven parlant de Carlos Gardel, perquè en el darrer disc de Vasallo aquest s'ha inspirat en la figura de Gardel per dedicar-li una cançó. Els tangos de Gardel, com quasi tots, són cançons amb els sentiments a flor de pell, que parlen d'amors impossibles, de passió desenfrenada i de ciutats portuaries. I es aquí on vull arribar, mentre passejava pel Serrallo (la ciutat portuaria de Tarragona), estava escoltant "Gardel"...

Castells Patrimoni de la Humanitat





















El 16 de novembre la Unesco va declarar els Castells com a Patrimoni Cultural Inmaterial de la Humanitat. Recomano a tothom veure i viure una exhibició castellera en alguna de les grans places que tenim a Catalunya. Emociona i impressiona l'altura que agafen.

jueves, 18 de noviembre de 2010

"La tarde" - Diego Vasallo (Canciones en ruinas)





















Acaba de sortir a la venda una altra obra d'art de Diego Vasallo, es titula "Canciones en ruinas". Poca cosa podem dir d'un dels grans genis de la música. Tanca els ulls i escolta...


Diego Vasallo - Canciones en ruinas TRAILER from thomas canet on Vimeo.

lunes, 15 de noviembre de 2010

Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol















Aquests dies s’estan produint uns fets molts greus als territoris ocupats del Sahara Occidental. Crec que no fa falta tornar a explicar quin és aquest conflicte, quines son les seues causes, i quines serien les posibles sol•lucions. Però avui del que voldria parlar es d’un fet que com més temps passa més em preocupa (o com més gran em faig més m’irrita), estic parlant de la total inutilitat de la colla de lladres que ens governen (també coneguts com a polítics, i que cadascú es doni per al·ludit o no). Els dies passen i la meua indignació pel genocidi que està patint el poble saharaui va en augment. Fins ara he pogut aguantar tota la falta de respecte del tal Zapatero envers el meu poble, el català, però no estic disposat a aguantar que torni a girar la cara i torni a abaixar el cap davant dels 36 inocents que han estat assassinats a l’Aaiún. I quant parlo de Zapatero ho faig per extenssio de tot el govern socialista, especialment de la ministra Trinidad Jiménez, que encara és hora ara que articuli una frase decent i honesta. Estic reclamant decència i honestedat, el que se suposa haurien de portar de serie tots els polítics. Només espero que algún dia em pugui trobar tranquil•lament bevent té amb Hatri o Alí a seua casa (repeteixo a seua casa, al Sahara Occidental, a la seua terra, al seu poble, lliurement) i tindré la consciencia neta…

Com cantava Pi de la Serra fa uns anys: "Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol", pues això...

Antonio Vega





















Aquests dies s'ha publicat "El alpinista de los sueños", un disc homenatge a Antonio Vega. Molt sovint encara  recordo el concert que va fer a Tarragona uns mesos abans de morir i em venen a la memòria les paraules que vaig escriure al meu Facebook el dia de la seva mort:

"Todavía recuerdo con emoción el concierto del pasado 28 de noviembre en Tarragona. Una sala llena como pocas veces ha estado, con un Antonio pletórico y acompañado al piano de su inseparable Basilio. Entre el público gente de todas las edades y yo, al fin, a los treinta y cuatro años, viviendo la emoción de tener delante de mí, por primera vez en mi vida, a la persona que sin saberlo, todo conoce de mi, porqué sin saberlo toda mi vida se encuentra en sus canciones. Magia y precisión para siempre Antonio".

El primer single d'aquest disc homenatge a Antonio és "Lucha de gigantes", una col·laboració entre Santi Balmes de Love of Lesbian i Zahara. La veritat és que val la pena...
La foto que he posat a l'entrada penso que és bastant d'Antonio Vega, no voldria dir trista, però sí una mica grisa...


Lucha de gigantes from Lyona Alyona on Vimeo.

viernes, 12 de noviembre de 2010

Sardineta i peix blau





















Fins que no vaig arribar a Tarragona no vaig descobrir l'apassionant món del Peix Blau de Tarragona. Passar l'estona pel Serrallo et porta a descobrir imatges que semblen reals sense ser-ho...

lunes, 8 de noviembre de 2010

Grafits
















Perquè els grafitis no es restauren? Puc entendre que siguin considerats com a art efímer, però la realitat és que hi ha moltes imatges que ens han acompanyat durant anys, i que han envellit al mateix temps que envelliem nosaltres. Si estiguessin en un museu segurament serien "joves per sempre més..."

domingo, 7 de noviembre de 2010

Hotel California





















Alguna vegada he dit que a vegades mirant fotos em venen a la memòria cançons. Avui estem davant d'un d'aquests casos. Tenia moltes ganes d'arribar al Serrallo amb una llum acceptable, no va poder ser, quan vaig arribar ja s'havia fet de nit. Però una vegada descarregades les imatges m'he trobat cantant la cançó dels Eagles, he mirat la foto i m'he dit: "Hotel California".

miércoles, 3 de noviembre de 2010

Les sabates a la mà i mirant com passa la vida...





















Realment no feia massa bon dia per passejar per la platja, però realment era un bon moment per mirar com la vida passa...

lunes, 1 de noviembre de 2010

Cambrils i el temporal

















Sembla difícil d'imaginar que uns mesos abans aquestes platges estiguessin plenes de gent... La posta de sol va ser així d'espectacular, aquestes imatges no tenen cap tipus de tractament. Crec que la millor cançó amb la qual podem acompanyar aquesta meravella de la natura és "Via Chicago" de Wilco.

domingo, 31 de octubre de 2010

La chispa adecuada





















L'avantatge de l'iPhone és que pots retratar als amics d'una forma ràpida i impersonal. Moltes vegades diuen més aquestes imatges captades de forma intrascendent que altres amb les quals busques trascendir. En aquesta foto fins i tot es pot aconseguir entrar per la mirada. Jo hi veig una persona amb la qual he viatjat molt, he viscut molta música en directe i he compartit moltes camisetes... Encara no sé perquè he posat una cançó de Heroes, però segur que a l'Enric li agrada.

Station to Station





















Estava caminant direcció a la platja de l'Arrabassada mentres escoltava un podcast de Radio 3 titulat "De Kerouac a Truffaut". El periodista habia d'arribar, musicalment parlant, desde el director francés fins a l'escriptor nord-americà i només posant música del segle XXI. Abans que res he de dir que ho va aconseguir, però el que em va cridar l'atenció no va ser que ho aconseguis, sinó que arribés a Kerouac posant música de Jay Farrar. Molta gent coneix a Jayhawks i a Wilco però poca gent coneix a Jay Farrar (segons el periodista de Radio 3: "Jay Farrar, el bueno de Oncle Tupelo"). Doncs bé, la cancó que va sonar fou "Station to Station", una cançó de l'any 2002 (jo personalment em quedo amb qualsevol disc de Son Volt). Quan vaig arribar a l'Abassada vaig trobar-me amb una posta de sol espectacular i amb la sensació de tornar a descobrir (en porto moltes ja) a un dels grans músics i compositors dels darrers 20 anys: Jay Farrar.

viernes, 29 de octubre de 2010

Totes les ciutats





















Tenia ganes de penjar alguna cosa però no tenia clar què. La veritat és que aquesta foto m'agrada molt i és una imatge a la qual sempre arribo després de donar voltes pel disc dur. La música que l'acompanya és la música que últimament m'acompanya a mi... Serà perquè tinc ganes de veure i viure algun concert en directe?

jueves, 28 de octubre de 2010

Que entre la luz





















L'altre dia, i després de molt temps, vaig tornar a escoltar a Tahures Zurdos i tot va ser perquè veient aquesta imatge em va vindre a la memòria la cançó "Que entre la luz".

lunes, 25 de octubre de 2010

London Calling















Londres, tot passejant per la vora del Tamesis. Perdó, Tarragona, tot passejant pel Moll de Llevant.

"Telaranyes"





















Un cop vista la foto, l'acudit surt sol... però no es tracta de fer llenya de l'arbre caigut, encara que ja m'agradaria... Poso un parell d'exemples: una de les noticies d'avui al 3cat24.cat diu així  "Els botiguers de la zona de la Sagrada Família es queixen que el marxandatge del papa no té èxit, i s'acumula als aparadors i prestatges a només dues setmanes de la visita del pontífex". L'altra noticia va ser la pregunta que l'Albert Om, dintre del seu programa "El convidat", va fer al capellà del poble de l'Eduard Punset, va preguntar-li perquè la gent no anava a l'esglesia, i aquest li va respondre que perquè segurament tindrien coses millors a fer i que si ell fos jove tampoc hi aniria. Serà que a la religió li surten "telaranyes"? O serà que religió i "telaranya" és el mateix? Al final no m'he pogut aguantar d'escriure la comparació... Però potser vaig equivocat i la veritable religió és una cosa tant elitista que no entén de "telaranyes" i només està a l'abast d'unes minories? Ara estic pensant amb els set mil privilegiats que podran entrar a la Sagrada Família i tindre una experiència religiosa o un orgasme col·lectiu (o com es digui perquè jo no ho he viscut mai). O sense anar més lluny amb els pocs privilegiats que van veure i viure en directe la posada de llarg després de la restauració de la capella de la Mare de Déu del Portal de Batea (el meu poble). Amb tot això vull dir que potser natres, els simples mortals, vivim enganyats i només són els nostres diccionaris els que contenen una entrada anomenada "telaranya".

Definició de telaranya segons la wikipedia: "Una teranyina és una estructura construïda per una aranya amb la seda produïda per les fileres de les glàndules sericígenes que posseeix al final de l'abdomen. Tenen la funció de ser un parany, una trampa, per detectar i capturar les seves preses; en determinats casos també els serveix d'habitacle i de protecció davant determinats predadors".

Ara ja ho tinc tot més clar, religió i "telaranya" és el mateix: tenen la funció de ser un parany, una trampa, per detectar i capturar les seves preses. Qui ho havia de dir...

sábado, 23 de octubre de 2010

Jo veient passar la vida?















Després de que la bateria de la càmara digues prou per avui, aquest és el banc on m'he sentat a esperar. No us sembla un gran lloc per veure passar la vida?

Estrenant un matí de tardor

















Ja he dit alguna vegada que és deliciós veure sortir el sol desde el lloc on es fusionen cel i mar. Això és justament el que m'havia proposat fer avui dissabte. A les set i mitja del matí ja estava al moll de Llevant amb el trípode, la càmara, els objectius i unes ganes impresionants de poder captar aquell instant màgic quant el sol treu el cap i saluda amb la mà a un nou dia. Doncs bé, després de tota aquesta explicació poètica, he de tocar de peus a terra i dir que just abans d'aquest "meravellós" moment la bateria de la càmara s'ha acabat i no he pogut fer ni una misserable foto del moment precís. Per tant poso les úniques imatges que he captat. Això sí, carregat de ràbia com estava he aconseguit no defallir, m'he sentat en un banc i quan el sol ha sortit ens hem saludat com si fòssim vells amics...

lunes, 11 de octubre de 2010

Salta !!!


 


Donant una volta per Acre vaig trobar-me un grup de nois damunt la muralla que s'estaven mirant el mar. Vaig observar com es treien la camiseta, els pantalons, les sabatilles i es quedaven amb banyador. Anaven amunt i avall per la muralla rient i parlant entre ells. Vaig preguntar que feien i em van dir que es tirarien al mar, per això estaven buscant el lloc menys perillós i on no hi haguessin roques. Després d'uns minuts de busqueda només un es va tirar, els altres van considerar que ere massa perillós perquè l'aigua no deixava veure bé on hi havia roques i on no. Realment és un "esport" difícil de practicar i quant vaig veure de prop el noi que es va atrevir a tirar-se em va impresionar que quasi no tingués dents, no se si serà degut a aquests salts al buit...

viernes, 8 de octubre de 2010

Donar la volta al Món...















Qui no estigui d'acord amb la forma de veure la vida sempre li pot donar la volta. El problema és que la realitat és molt tossuda i sempre acaba imposant la seva llei...

Conflicte de religions?





















Un dels molts contrastos que ofereix Jesuralem, campanars cristians i minarets musulmans convivint amb harmonia...

lunes, 4 de octubre de 2010

L'Àliga





















L'Àliga és un dels elements més representatius de les festes de Santa Tecla. Un altre dia parlaré de la baixada de l'Àliga...

martes, 28 de septiembre de 2010

Entre la Platja de la Marquesa i el Far del Fangar





















Aquesta foto és d'un lloc que està entre el mar i la muntanya, i molt aprop d'uns camps d'arròs. No és cap desert, però ho sembla. Es un lloc meravellós on es produeixen miratges, i on tens la sensació de trepitjar alguna cosa verge...

lunes, 27 de septiembre de 2010