viernes, 31 de diciembre de 2010

Dos generacions






Aquesta darrera entrada de l'any la vull dedicar a dos generacions de saharauis, Hatri i el seu pare i Alí i el seu pare. Visca el Sahara Lliure!!!

jueves, 30 de diciembre de 2010

El riure còmplice i el somriure resignat





















Després d'un gran sopar (amb les millors croquetes que he menjat mai incloses) i d'uns grans gin tònics (amb rodanxa d'Aranja-"Pomelo" inclòs), i d'una gran victòria al Pictionary (també inclosa). Doncs després de tot això, la cara que els va quedar a la Gemma i Jordi és la que podeu veure. De qui és el riure còmplice i de qui el resignat? S'accepten apostes...

sábado, 25 de diciembre de 2010

No dejes que este mundo roto estropee tu sonrisa leré















Als campaments saharauis qualsevol lloc es bò i qualsevol cosa serveix per fer un partit de futbol. El millor regal que pots portar als nens és una pilota i tota una experiencia és jugar-hi descalç... Amb quanta poca cosa els nens t'ofereixen el seu somriure!!!

martes, 21 de diciembre de 2010

viernes, 17 de diciembre de 2010

Un dia a les dunes























Una de les tradicions saharauis que més m'agraden és la d'anar a menjar a les dunes. Els anys que viatgem amb temps i la família de Hatri s'ho poden organitzar bé, marxem a les dunes de bon matí i allí montem la haima, matem la cabra i fem el pa a la sorra. Ah, i sobretot bebem té, això que no falti !!! Per ells és un dia de festa gran i per natres és un gran honor poder compartir taula amb la família agermanada. Aquest any, degut a que el viatge ha sigut més curt per la gracieta dels controladors, només vam poder anar a passar la tarde a les dunes. Tot i això, l'experiència va tornar a ser molt gratificant.

domingo, 12 de diciembre de 2010

Próxima Estación: Esperanza















Ahir vaig tornar dels campaments saharauis del sud d'Argelia. He estat uns dies compartint la vida amb gent que quasi no tenen res, però que mai el somriure se'ls ha esborrat de la cara. He jugat a futbol amb nens que corrien descalços, he rigut molt amb els acudits de Maima, he volgut fotografiar la tristesa dels nens però ha sigut impossible, m'he emocionat parlant de política amb Moustafa, i m'he sentit com una merda al agafar el meu passaport i veure que hi posava "España". Fins quan girarem l'esquena al poble Saharaui?

La veritat és que aquesta darrera visita als campaments m'ha emocionat especialment, i no puc deixar de recordar les paraules que em va dir Moustafa: "Recuerda esto Carlos, el 2011 nos veremos en Aaiún, en el Sahara Occidental libre, en mi casa". Próxima Estación: Esperanza.

miércoles, 1 de diciembre de 2010

Escales que baixen





















Fa la sensació de que aquestes escales baixen, o almenys és el que em sembla a mi. Jo l'únic que buscava aconseguir era una foto amb ratlles diagonals i amb una bona textura. Que deu tenir la pedra que tant ens atrapa?