lunes, 28 de mayo de 2012

Come Fly With Me





































A vegades estas intentant caçar orquídies o animalets i acabes caçant gent que vol volar com els ocells... Un d'aquests dies va ser el passat diumenge, vam fer una sortida per Castillejos a la caça i captura d'alguna orquídia (en vam trobar però les guardo per un altra entrada) o d'alguna tarántula (no vam saber trobar el lloc correcte) i, sense voler, vam entropessar amb la gent del club de parapent "Alaire" de Reus (www.alaire-club.com). Les càmares es tornaven bojes disparant! El resultat es pot resumir amb una frase: "Come fly with me".


Come Fly With Me by Frank Sinatra on Grooveshark

Tarragona a través de l'iPhone



























Aquest cap de setmana he trobat carrers especialment deserts, crec que ha sigut degut als actes de la Tarraco Viva, o no. La veritat és que m'ho he passat la mar de bé descobrint racons desconeguts, fent fotos i pujant-les a Instagram.


On the Radio by Donna Summer on Grooveshark




jueves, 17 de mayo de 2012

"Your Blues", simplement un disc genial
















A vegades es tracta, simplement, d'una qüestió de comunicació...  Altres vegades es tracta, simplement, d'haver descobert un disc genial i voler posar  l'enllaç... Avui es tracta, simplement, de la segona afirmació.

He parlat alguna vegada de Destroyer, i crec que hi continuaré parlant unes quantes vegades més. Ara acabo de descobrir "Your Blues", un disc del 2003 que amb la primera escolta ja m'ha robat el cor. La cançó que poso sembla tota una declaració de principis: es titula "The Music Lovers".


The Music Lovers by Destroyer on Grooveshark



domingo, 13 de mayo de 2012

Cállate la boca



















Fa massa dies que tinc la sensació d'estar dintre de la pel.licula d'Almodovar "Qué he hecho yo para merecer esto?" Abans de res he de dir que no soc Carmen Maura (i menys Chus Lampreave) ni treballo de dona de fer feines. Estic parlant d'aquesta sensació de que el Món (o almenys la societat que hem heredat dels nostres pares) s'en va a la puta merda, ens han fet creure que es culpa nostra i no s'hi pot fer res. A la gent de la meua edat se'ns va etiquetar com a generació X (fins i tot ens van dedicar una pel.li), erem gent que passava de tot, fills del benestar, depresius i acomodats. I una merda! I una puta merda! Això son etiquetes que van la mar de bé a la tropa que ens (des)governa i que els serveixen per a tenir-nos controlats i profundament adormits. A vegades penso quina és la veritable realitat: la que vivim la gent normal o la que viuen aquests fills de puta des de la seva privilegiada atal.laia? Això hem fa pensar en una cosa que explicava el gran Gato Pérez: per poder retratar i explicar la veritable realitat te l'has de mirar de d'una atal.laia. Sembla que el cercle es tanca...

I la cançó que poso es titula: l'Home que va vendre el Món ("The Man Who Sold the World"), i en versió d'una banda anomenada Nirvana, si la mateixa, la banda per excel·lència de la Generació X.


The Man Who Sold the World by Nirvana on Grooveshark


El temps no passa per l'Albert Pla






















Veient a l'Albert Pla ahir a la Fira de Música de Vila-seca vaig tenir la sensació que, per a ell, el temps no passa. Aquesta afirmació, que en determinats moments i situacions i ambients podria ser molt positiva, s'ha d'interpretar totalment al contrari en aquest cas. Un tio tant i tant creatiu com l'Albert Pla no pot viure "in secula seculorum" sortint a l'escenari acompanyat només de Diego Cortés a la guitarra i interpretant sempre i de la mateixa manera les cançons. Està clar que el públic vol sentir "Veintegenarios", però el criteri de l'artista també ha de tenir en compte que els temps canvien. L'Albert Pla que va sorprendre i commocionar a la societat catalana a començaments dels noranta i es va consagrar artísticament amb el fals directe "Veintegenarios en Albuquerque" continua vivint de la renta del passat i de l'etiqueta d'enfant terrible de la industria musical ibèrica. 

Sempre recordaré la commoció que em va provocar la primera vegada que el vaig veure en directe (comencen les batalletes), va ser una nit molt freda de hivern a l'auditori de la Universitat de Lleida i invitats per Javier de Castro (recordo que després del concert tornavem a Tarragona per l'autopista, estava nevant moltíssim i després de passar natres la Guardia Civil la tallava... l'endemà el país estava paralitzat). En aquella època l'Albert Pla era un home pegat a un sofà, un sofà amb orelles. Sol i assegut al seu orellut sofà, amb un sac per vestit (això encara l'acompanya avui dia) cantava allò de "Papa jo vull ser tureru, papa jo vull maaatar torus...", i el respectable al.lucinavem. I llavors començaven les projeccions i al llençol que feia de pantalla gegant apareixia la banda que l'acompanyava en directe: eren els pallassos del grup de Tortell Poltrona! Imagineu-vos el festival, alguns dels millors pallassos del Món "fent de músics" enllaunats d'un tio tant particular com l'Albert Pla. En la meva vida musical hi ha un abans i un després d'aquell concert, va ser el dia que vaig abandonar molts prejudicis...

Walk On The Wild Side (El Lado Más Bestia de la Vida) by Albert Pla on Grooveshark


viernes, 11 de mayo de 2012

Tarda de proves a la Platja Llarga


















Ahir vaig estrenar un nou objectiu ( i la veritat és que hem sentia com un nen amb sabates noves...), per fi vaig comprar-me el Nikon 70-300 VR 4-5.6. Realment no vaig tenir temps d'aprofundir massa però crec que li treuré bastant rendiment.

Sempre recordaré quin va ser el punt d'inflexió que va decidir-me a comprar-lo: la conversa que vaig tindre amb Paco, el company de curs. Es va quedar mirant el meu estimat Tamron 18-200 i va pronunciar la següent sentència: "Aquesta màquina que tens (Nikon D-7000) no es mereix aquest objectiu!". A partir d'aquell moment ja no vaig tornar a ser el mateix...

miércoles, 9 de mayo de 2012

Llums i ombres...
























Fa un parell de setmanes vam fer la darrera sortida del curs de fotografia. Des del Centre d'Estudis de la Imatge (CEI) el Carles Sardà ens va proposar d'anar, amb models, a una antiga fàbrica abandonada situada al Catllar. En principi no teniem massa clar on anar ni què fariem, però va resultar ser una sortida la mar de distreta i amb cert grau de dificulta, crec que no estavem del tot preparats per gestionar les llums i les ombres.


Me Voy A Las 3000 by La Mala Rodriguez & Raimundo A on Grooveshark