sábado, 31 de diciembre de 2011

Dos generacions (i 2)






















A vegades repasso alguna de les entrades que he publicat i no recordo quan i perquè la vaig escriure... Aquest no és el cas de la darrera entrada del dos mil deu, sóc conscient que vaig dedicar-la al poble saharaui, i aquest any tampoc vull que sigui una excepció. Ha estat un any molt dur, duríssim, per als saharauis i aquest poble no es mereix tant patiment. El segrest dels tres cooperants, dos d'ells espanyols, al campament de Rabuni ha posat al punt de mira a aquest poble. Abans de continuar vull mostrar tot el meu suport als cooperants i a les seves respectives families perquè, jo que he estat tres vegades allí, imagino i puc entendre tot el seu sofriment. Però el que vull posar de manifest és la indefensió del poble saharaui abandonat durant tants anys enmig d'un desert. Durant el meu darrer viatge vaig poder viure en primera persona el pànic que tenien les autoritats a un hipotètic segrest per part d'alguna facció d'Al Qaeda del Magreb, mai ens van deixar anar sols a cap lloc, sempre haviem d'estar localitzats i acompanyats. És fàcil d'entendre, als campaments gran part de la subsistència és per la via de les families que acollim nens i que passem uns dies allí vivint amb ells. En el moment que es produeixi un segrest tot això es trenca, automàticament el govern espanyol recomana no viatjar als campaments i la conseqüència és que la majoria de les families ens quedem a casa. A qui beneficia tot això? També és fàcil d'entendre, al Marroc... és curiós que encara ningú hagi reivindicat aquest segrest...

Tot i això a mi m'agrada confiar en les noves generacions de saharauis, aquestes que han passat els estius a Espanya i Catalunya, seran elles les que invertiran aquesta espiral i aportaran un futur molt millor al poble saharaui, n'estic segur! Per això vull tornar a dedicar la darrera entrada de l'any al desig de que un futur molt millor els espera a Hatri, Alí i le seves families, i que segur que en un futur no molt llunyà podré estar tranquil·lament prenent té amb ells al Sahara Occidental Lliure!


Rockin' In The Free World by Neil Young on Grooveshark

sábado, 24 de diciembre de 2011

El millor del 2011





















Ha arribat el temps dels torrons, polvorons, regals, bons desitjos i de fer llistes de qualsevol cosa... En aquestes dates tant entranyables les revistes, diaris i publicacions de tot tipus van plenes i ens bombardejen amb les llistes del millor de l'any, del pitjor, del més car, del més barat i del "la veritat és que m'importa una merda". Per tant, des d'aquest discret bloc també m'adhereixo a aquesta brillant i innovadora idea i aquí està la meva llista dels "millors o els que més he escoltat" 10 discos de l'any, des del meu particular i estrany punt de vista... L'ordre és totalment aleatori a partir de la segona posició, ja que el primer sí que és sense cap mena de dubte el millor disc de l'any!


1. The Whole Love - Wilco
2. Bon Iver - Bon Iver
3. Let England Shake - PJ Harvey
4. Long Player Late Bloomer - Ron Sexsmith
5. Jetlag Poetry - Brazzaville
6. Helplessness Blues - Fleet Foxes
7. The Smile Sessions - The Beach Boys
8. Mockingbird Time - The Jayhawks
9. El Camino - The Black Keys
10. Lamparetes - Antònia Font


Si hagués de definir quin ha sigut el meu any, musicalment parlant, aquests deu discos ajudarien bastant a entendre'l, i és ara quant m'adono, per exemple, que ha sigut un any molt americà i gens espanyol... Moltes de les cançons que componen aquests discos ja les he posat acompanyant les diverses entrades d'aquest bloc. I com no podia ser d'un altra manera acabaré amb la cançó que obre el millor disc de l'any, "Art of Almost" de Wilco:


Art of Almost by Wilco on Grooveshark

viernes, 23 de diciembre de 2011

#streetphotography (i 3)























Aquestes tres fotos estan editades amb diverses aplicacions d'iPhone. Cada vegada tinc més clar que cada vegada m'agrada més la "streetphotography"...

Acompanyo aquesta entrada amb "Dead and Gone" del disc El Camino, el darrer treball de Black Keys, un disc altament recomanable.


Dead And Gone by The Black Keys on Grooveshark

domingo, 18 de diciembre de 2011

Pel davant i pel darrera






















Feia molts dies que tenia aquestes fotos entre cella i cella, les mirava i tenia clar el que volia però no sabia com dir-ho (després de tota aquesta parrafada encara no ho he aconseguit). Són com dos cares de la mateixa moneda. A vegades faig fotos que m'agraden molt i després no sé que fer-ne... i curiosament acostumen a ser fotos que només m'agraden a mi (segurament perquè hem diuen moltes coses, però només me les diuen a mi). Aquestes dos fotos les vaig fer el dia de les comunions a Batea, i hem va agradar especialment la sensació d'abandó de la segona foto. Cada vegada que entro a l'església de Sant Miquel de Batea m'envaeixen moltes sensacions, totes agradables, vaig ser escolà i ens ho vam passar molt bé, visualment és una església molt atractiva (ho diu una persona que no perd ocasió quant viatja d'entrar a qualsevol església que troba al seu pas), i sempre he cregut que guarda mil secrets, centenars d'amagatalls i desenes d'histories que no es poden explicar...

I sí, teniu raó, el títol d'aquesta entrada està posat en tota la mala fé que vulgueu, però és que estem parlant del clero...

Acompanyo les imatges amb la cançó "Compagna di Viaggio" del darrer disc de la cantant italiana Mina.

Compagna Di Viaggio by Mina on Grooveshark

sábado, 10 de diciembre de 2011

Una matí a la Platja Llarga

























Avui ha fet un molt bon dia per anar a veure sortir el sol, a més hi havia uns núvols genials. Total que ens ho hem passat de conya amb la Caroline i la Laura!

Deixo l'enllaça a Flickr on estan les fotos de la sortida: www.flickr.com/photos/labolainfinita

La cançó d'avui és "Blues per Nadal" d'Umpah Pah, un grup liderat per un geni anomenat Adrià Puntí... 

Blues per Nadal by Umpah-Pah on Grooveshark

martes, 6 de diciembre de 2011

Tots els matins del món





















Si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora... podrem veure i viure com desperta el dia... i val molt la pena!

I si a més acompanyem aquestes imatges amb música de Bon Iver, això ja és massa!


Calgary by Bon Iver on Grooveshark

domingo, 4 de diciembre de 2011

Wilco



















Ja que en aquestes darreres entrades estic escribint sobre els millors concerts de la meva vida, no hi podia faltar el de Wilco al Palau de la Música el passat 2 de novembre. Molta gent que em coneix segurament es preguntarà perquè no hi he parlat abans, i la veritat és que no ho he fet perquè encara l'estic assaborint... Va ser un d'aquells concerts que en sortir tens la sensació d'haver viscut i participat d'alguna cosa important, d'haver vist una banda en plena forma, i de ser un afortunat per poder-ho recordar i explicar. Van estar quasi perfectes, compenetrats, còmplices i entregats a un públic molt exigent com és el de Barcelona. Jo penso que els grups tenen moments i si ets capaç de veure'ls en el seu moment ideal et pots considerar un afortunat ja que l'experiència viscuda es inesborrable.


Tinc un amic que sempre explica que ell els va descobrir gràcies a un programa cultural del Canal 33 anomenat "Avisa'ns quan arribi el 2000", on van recomanar un grandíssim disc doble d'uns renovadors del rock americà anomenat "Being There". A partir de llavors el meu amic me'n va parlar molt però la meva relació real amb Wilco comença amb "Summerteeth", el següent disc que van publicar, un disc que vaig portar al cotxe un munt d'anys i que ara el tinc a casa tot descolorit i mig ratllat.


L'any 2004 van vindre per primera vegada a Espanya i van tocar al darrer Primavera Sound que van fer al Poble Espanyol (per a mi la millor edició de totes). Allí va ser on vaig entendre perquè Wilco son tant especials, van fer un concert perfecte, feien fàcil el que era difícil i t'enganxaven desde el primer acord. Aquell era el seu moment, i va coincidir en la publicació de dos grandíssims discs "Yankie Hotel Foxtrot" i "A Ghoost is Born". En aquella època, en determinats cercles musicals de Barcelona, es deia que si els Beatles estiguessin vius farien alguna cosa semblant al que feia Wilco.


Després d'aquell concert no vaig tornat a tenir aquesta sensació de viure alguna cosa important fins el passat 2 de novembre al Palau de la Música, quan aquesta sensació va tornar i amb molta força. També s'ha de dir que el lloc hi ha ajudar una mica. El repertori va ser genial, potser una mica massa centrat en la segona època de Wilco, però això és va sol·lucionar amb l'arribada dels bisos.


La cançó que poso per acompanyar aquesta entrada curiosament és de Wilco... però és una mica especial. Als bisos del concert del Palau una noia va cridar demanant a Jeff Tweddy que toquessin "California Stars", una cançó que no estava al setlist (abans del concert ens el van ensenyar i no hi era). Jeff va riure i va dir: "Si estiguessim a Estats Units i ens la demanessin no la tocariem però aquí a Barcelona sí". Aquesta cançó és una mica especial, es tracta d'una lletra original de Woody Guthrie (una de les més de tres mil que va deixar escrites) i a la que Wilco i Billy Bragg li van posar música en un disc anomenat "Mermaid Avenue". La lletra és increiblement bonica i diu així:



CALIFORNIA STARS
I’d like to rest my
heavy head tonight
On a bed of California stars
I’d like to lay my
weary bones tonight
On a bed of California stars
I’d love to feel
Your hand touching mine
And tell me why
I must keep working on
Yes I’d give my life
To lay my head tonight on a bed
Of California stars
I’d like to dream
My troubles all away
On a bed of California stars
Jump up from my starbed
Make another day
Underneath my California stars
They hang like grapes
On vines that shine
And warm the lovers’ glass
Like friendly wine
So I’d give this world
Just to dream a dream with you
On our bed of California stars

CALIFORNIA STARS
Me gustaría recostar mi
pesada cabeza esta noche
sobre un lecho de estrellas de California
Me gustaría reposar mis
cansados huesos esta noche
sobre un lecho de estrellas de California
Me gustaría sentir
tu mano tocando la mía
diciéndome por qué
tengo que seguir trabajando
Sí, daría mi vida
para apoyar mi cabeza esta noche en un lecho
de estrellas de California
Me gustaría soñar
que mis penas se alejan
desde un lecho de estrellas de Californa
Saltar de mi cama de estrellas
empezar otro día
bajo mis estrellas de California
Cuelgan como uvas
de parras relucientes
y calientan el vaso de los amantes
como un vino amistoso
Así que daría este mundo
sólo por soñar un sueño contigo
en nuestro lecho de estrellas de California

California Stars by Wilco on Grooveshark



sábado, 3 de diciembre de 2011

"Smile": l'àlbum inèdit més famós del Món















En aquesta entrada la foto està una mica fora de lloc, l'únic que he fet ha sigut buscar una imatge amb molta llum, color i que sigui relaxant... Vull parlar del "Smile", el disc inèdit més famós del Món i d'un dels tres millors concerts de la meva vida.

Tot va començar l'any 1966 (jo encara era un projecte de persona) amb la gravació de la cançó més cara de la historia: Good Vibrations, que va costar 50.000 dolars. En aquella època Brian Wilson estava liat amb les sessions del disc "Pet Sounds" i ,tot i això, va ser capaç de crear una meravella com Good Vibrations i sobre aquesta cançó va intentar edificar el disc "Smile". Per a portar a terme tota aquesta tasca va comptar amb la col·laboració del músic Van Dyke Parks, al que li va encarregar d'escriure les lletres del disc. Les sessions de gravació es van allargar durant tot l'any 1966, fins que a finals de novembre Brian Wilson va començar a mostrar acusats signes de depresió i paranoia. Les causes que s'apunten són diverses: consum de drogues, problemes amb la família, problemes amb la discogràfica, estava obsessionat amb la figura del productor Phil Spector (pensava que el volia dominar i controlar), problemes d'ego amb Mike Lowe (membre fundador dels Beach Boys), i publicació als Estats Units del single Strawberry Fields Foreverla gran obra mestra dels Beatles. En aquell moment Brian Wilson va pensar que aquella cançó era tot el que ell estava buscant amb "Smile" i que, pensant-ho egoistament, se li havien avançat. El juny de l'any 1967 els Beatles publiquen "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" i Capitol Records anuncia que "Smile" mai es publicarà... Tot això va portar dures conseqüència psicològiques a Brian Wilson, fins al punt que com a gran músic i compositor que era va quedar totalment aparcat.


Ara la historia fa un salt en el temps i ens situem a l'Apollo Theater de Manchester un 22 de juliol de l'any 2.004. En aquella època estava passant uns dies per terres de la gran Isabel II amb la companyia de l'Enric, gran amic i millor persona (i en aquest cas això no és un tòpic). La veritat és que ens haviem montat el viatge en funció del concert d'un tal Brian Wilson... i de la gira de presentació d'un disc que mai havia sortit a la venta i que portava per nom "Smile"... Sí, és cert, després de més de trenta anys Brian Wilson va decidir sortir de gira amb una més que excel·lent banda i presentar a tot el Món una meravella de disc que va acabar amb la seva salut.


Moltes vegades amb l'Enric recordem aquella tarde-nit. Ens va cridar molt l'atenció la forma que tenen a Anglaterra de viure els concerts i la música en directe. Hi havia moltes famílies senceres, amb els fills petits, i vibrant amb unes composicions perfectes. La gent crida, canta, balla, sent i viu la música. Allí es pot entrar als teatres amb el got de cervesa a la mà o amb un cubata i no passa res, són responsables en aquest sentit.


Va ser un concert diferent... Surten els músics a escena, apareix Brian Wilson a l'escenari caminant amb dificultat, seu al piano (tinc un amic que diu que no li enxufen), la gent totalment entregada aplaudint i comencen a tocar. Són 45 minuts de grans èxits dels Beach Boys y llavors, quant el public estem totalment extasiats, paren i abandonen l'escenari sense haver tocat ni una sola cançó del "Smile". La gent s'aixeca i comença a sortir... Jo miro a l'Enric i li dic: qué passe? qué li ha agafat alguna pàjara? Ell hem mira totalment estranyat i diu que no entén res... Preguntem i ens diuen que és la mitja part i que ara és el moment d'anar a beure. Ens mirem i respirem... Al cap d'una estona, la gent torna a entrar, s'asseuen, apareixen els músics a l'escenari amb Brian Wilson al davant i sense dir res comencen a tocar "Our Prayer", la cançó que enceta el disc que mai s'ha publicat... i a partir d'aquell moment van sonant una darrera de l'altra, sense parar, i tal com les va imaginar Brian Wilson trenta anys atràs, totes les cançons del "Smile". Acaba el concert i l'Enric i jo ens mirem totalment extasiats, i recordo que ens vam fer la pregunta de com aquell home havia pogut imaginar tot allò... Els bisos, com no podia ser d'una altra manera, van ser mitja hora més de grans èxits dels Beach Boys.


I tota aquesta historia és perquè ara s'acaba de publicar el disc "Smile" amb les sessions de gravació i una edició de luxe. Ha valgut la pena esperar...


"Estic molt ansiós amb la sortida d'aquesta col·lecció de gravacions originals, i espero que els fanàtics puguin escoltar les veus angelicals dels nois en una publicació oficial d'estudi" - Brian Wilson



Surf's Up by Brian Wilson on Grooveshark


viernes, 2 de diciembre de 2011

La Terra Alta des del Coll del Moro (i 2)




















Avui he anat a Batea i, mentre conduia envoltat de boira, hem preguntava: trobaré el Coll del Moro enboirat? El trobaré amb la boira plana tapant Bot i Horta? O estarà gaudint del sol amb un dia clar i destapat?

La respota està a les fotos... Eren les nou del matí i l'he trobat preciós, gaudint a mitjes del sol i de la boira, i amb uns colors deliciosos. Ah, i les fotos estan fetes amb un simple iPhone 3GS... imagineu com devia ser en viu i en directe...

Amb aquestes vistes la cançó és fàcil... "Good Vibrations" de Brian Wilson!

Good Vibrations by Brian Wilson on Grooveshark

domingo, 27 de noviembre de 2011

La vida a través de l'iPhone























Avui he estat fent fotos només amb el meu estimat iPhone 3GS. Tot i la deficient càmara que té, crec que el resultat ha sigut més que decent. Una de les coses que més m'agraden és la inmediatesa que et dona: fas la foto i automàticament la pots editar i compartir amb qui vulguis. Fins on pot arrivar la tecnologia? Avui en dia les càmares compactes de fotos ja quasibé son prehistòriques! Moltes vegades penso que el millor seria baixar-me del carro de la tecnologia i tornar a fer fotos de forma analògica...


Pearl Harbor by Sergio Makaroff on Grooveshark

sábado, 26 de noviembre de 2011

Cielo sobre Berlin















Hi ha vegades que aixeques la vista, mires i veus clarament la foto que vols fer. Però també hi ha vegades que no hi ha manera, per molt que t'hi esforços no aconsegueixes plasmar el que tens dibuixat a la ment... i t'agobies. Els dies que vaig estar per Berlin em va venir mil vegades a la memòria la pel·lícula de Wim Wenders "Cielo sobre Berlín", i jo només pensava en fotografiar àngels, i no els veia... i pensava, clar, he de mirar Berlin amb un altres ulls, i amb blanc i negre, i serà llavors quan apareixerà davant meu Bruno Ganz, amb unes grans ales blanques, hem mirarà i somriurà...


Braver Soldier by Russian Red on Grooveshark

domingo, 20 de noviembre de 2011

La Terra Alta des del Coll del Moro





























Només els que vam tindre la sort d'estudiar a l'Institut de Gandesa sabem el que és gaudir d'aquestes vistes tant genials de la Terra Alta. Arrivar l'hivern, pujar al bus de la Hife a les vuit i mitja del matí, passar per la carretera vella que voreja el poblat ibèric del Coll del Moro i girar-nos cap a la dreta per poder gaudir d'un tros de la Terra Alta coberta de boira, amb l'Agulla, la Plana, la Migdia i Sant Salvador d'Horta sobresortint... Quina sensació circular per damunt de les bromes... i amb autobús! I que jo recorda aquest trajecte només el feiem la gent d'Arnes, d'Horta, de Caseres i de Batea. Mira que he viatjat i he vist coses, però aquesta imatge de contemplar un tros de la Terra Alta des de damunt dels núvols sempre l'he tingut marcada, i jo diria que cap de les coses vistes encara ha aconseguit superar la seva bellesa...


Homes i dones de cap dret by Quimi Portet on Grooveshark

sábado, 19 de noviembre de 2011

Dia de reflexió, toca'm un ou!















Trobo que és un bon moment per posar un vers del gran cantant, ideòleg i mestre Quimi Portet:



"Vida social, toca'm un ou; 

les flors del lilà ja han perdut els colors. 
Boles de billar, vestides de dol; 
diuen els banquers que han perdut els diners. 
Jo et tinc a tu, a dins del meu cap; 
l'horòscop diu que he perdut els papers. 
És temps de canviar de cara i del cul 
i diuen els ases que volen ser rucs"

Demà se celebraran las Elecciones a Cortes Generales en España... Eh, poca broma! Només el nom ja imposa. S'elegiran els 350 escons per al Congreso i només 208 escons per al Senado (el Senado té 264 escons, per tant la diferència es reparteix a dedo... juajuajuajuajua... Visca la Democràcia!). Quan jo era petit el meu pare explicava un chiste que començava així: "Es van reunir les tres superpotències de la Terra, España, Italia i Grecia..." I avui en dia jo continuo el chiste (encara que no faci riure) dient així: d'aquest tres països només un té un Govern elegit, d'una manera mínimament democràtica, pel poble. Fins quan serà així...? Jo crec que és questió d'un anyet... En un any el comandante Rajoy anirà al carrer i els alemans posaran un tecnòcrata (també conegut com personatje amb molta -mala- reputació que ens ha portat a la ruina), tipo Almunia, Rodrigo Rato, etc.

Per això dic: Dia de reflexió, toca'm un ou!!!


Vida Social by Quimi Portet on Grooveshark

sábado, 12 de noviembre de 2011

Berlin




















Mai podia imaginar que Berlín m'agrades tant (ni tant sols durant aquell sopar de fa mil anys amb la Neus i Xavier). Sempre que pensava en grans ciutats europees aprareixien per la ment Londres, París, Roma, Barcelona... però mai Berlín. Tant lluny ens cau? Jo crec que potser estic una mica "anglonalitzat" (paraula acabada d'inventar per mi?), vull dir que fins ara em tirava molt més la Gran Bretanya (crec que hi te molt a veure tot el tema musical), fins al punt que sempre he dit que almenys una vegada a l'any s'ha d'anar a Londres, encara que jo no ho cumpleixi. Però tot això s'ha acabat, la capital alemanya m'ha atrapat, fins al punt que si faig una llista de ciutats on voldria anar a viure, crec que Berlín seria la primera... I llavors és quant arriva la pregunta fatal: i perquè? Doncs no ho tinc massa clar ja que amb els sis dies que hi he estat no puc fer una valoració molt precisa, però he trobat una ciutat molt viva, molt jove, molt inquieta, molt oberta, molt segura, i sobretot molt real... Estic una mica fart de la Barcelona mega-ultra-super moderna i mega-ultra-super cara. Perdoneu però algú ho havia de dir! A més a quina ciutat conviuen en total harmonia cotxes, tramvies, bicicletes, peatons...? Doncs a Berlín!

I he disfrutat moltíssim fent fotos, he trobat que Berlín és una ciutat molt cosmopolita però totalment enganxada al seu passat. Adjunto el link al meu Flickr on podeu veure més fotos www.flickr.com/photos/labolainfinita/

I la cançó que toca posar, com no podia ser de cap altra manera, es titula "Berlin" i es de Matthew Herbert, tota una meravella minimalista.


Berlin by Matthew Herbert on Grooveshark

domingo, 30 de octubre de 2011

#streetphotography (i 2)






















El diumenge al matí és un bon moment per passejar pel casc antic de Tarragona i veure un munt de gent peculiar. Fan el mercat d'antiguitats i pots comprar qualsevol cosa sortida directament del camió de la basura i alguna cosa, poca, realment aprofitable... Si vols trobar discos de Rocio Dúrcal, Rocio Jurado o Julio Iglesias aquell és el lloc ideal (un altra cosa es que els puguis sentir), si vols trobar sabates sortides directament del contenedor de la brossa (tres parells al preu d'un) aquell és el lloc ideal, si vols recordar coses totalment olvidades i inútils de la teua infància aquell és el lloc ideal, si vols trobar qualsevol dels meravellosos llibres que la Caja de Ahorros Provincial de Tarragona regalava fa un munt d'anys (previ ingrès d'una sucosa quantitat pecuniaria) aquell és el lloc ideal (i sense haver de fer cap ingrès...). Hi ha parades que haurien de vendre el material a tant el quilo de brossa... Tot i això, jo tinc una amiga que cada diumenge fira... i jo flipo!

Avui m'ho he passat molt bé fent fotos amb l'iPhone, bàsicament perquè aquest invent del diable és molt discret. L'home de la primera foto es tot un personatge, quan tenia molta gent a la parada treia un casc de Darth Vader, l'ensenyava a la parròquia i deia que allò era el millor i més efectiu per combatre el mosquit tigre i seguidament soltava una riallada escandalosament sorollosa.




sábado, 29 de octubre de 2011

Turn off your Television
























Ara que ha arrivat el mal temps està bé recordar una mica el que han estat els dies de platja... Jo soc dels que pensen que mai estem contents amb el que tenim, per això ara voldria que fes temps de tornar a la platja amb banyador... o sense!

La música d'aquesta entrada és un grandíssim descobriment fet avui dissabte, un grup que m'ha atrapat molt ràpit i que no aconsegueixo que em deixi. Es diuen "Turn off your Television", son suecs de Suècia, i aquest és el seu primer disc (també anomenat com ells). Per a tots els pirates que només els hi falta el parxe a l'ull i la pota de fusta, us el podeu descarregar directa i gratuitament desde la seva pàgina web turnoffyourtelevision.bandcamp.com

Turn off your Television i comença a pensar!!!