sábado, 31 de diciembre de 2011

Dos generacions (i 2)






















A vegades repasso alguna de les entrades que he publicat i no recordo quan i perquè la vaig escriure... Aquest no és el cas de la darrera entrada del dos mil deu, sóc conscient que vaig dedicar-la al poble saharaui, i aquest any tampoc vull que sigui una excepció. Ha estat un any molt dur, duríssim, per als saharauis i aquest poble no es mereix tant patiment. El segrest dels tres cooperants, dos d'ells espanyols, al campament de Rabuni ha posat al punt de mira a aquest poble. Abans de continuar vull mostrar tot el meu suport als cooperants i a les seves respectives families perquè, jo que he estat tres vegades allí, imagino i puc entendre tot el seu sofriment. Però el que vull posar de manifest és la indefensió del poble saharaui abandonat durant tants anys enmig d'un desert. Durant el meu darrer viatge vaig poder viure en primera persona el pànic que tenien les autoritats a un hipotètic segrest per part d'alguna facció d'Al Qaeda del Magreb, mai ens van deixar anar sols a cap lloc, sempre haviem d'estar localitzats i acompanyats. És fàcil d'entendre, als campaments gran part de la subsistència és per la via de les families que acollim nens i que passem uns dies allí vivint amb ells. En el moment que es produeixi un segrest tot això es trenca, automàticament el govern espanyol recomana no viatjar als campaments i la conseqüència és que la majoria de les families ens quedem a casa. A qui beneficia tot això? També és fàcil d'entendre, al Marroc... és curiós que encara ningú hagi reivindicat aquest segrest...

Tot i això a mi m'agrada confiar en les noves generacions de saharauis, aquestes que han passat els estius a Espanya i Catalunya, seran elles les que invertiran aquesta espiral i aportaran un futur molt millor al poble saharaui, n'estic segur! Per això vull tornar a dedicar la darrera entrada de l'any al desig de que un futur molt millor els espera a Hatri, Alí i le seves families, i que segur que en un futur no molt llunyà podré estar tranquil·lament prenent té amb ells al Sahara Occidental Lliure!


Rockin' In The Free World by Neil Young on Grooveshark

sábado, 24 de diciembre de 2011

El millor del 2011





















Ha arribat el temps dels torrons, polvorons, regals, bons desitjos i de fer llistes de qualsevol cosa... En aquestes dates tant entranyables les revistes, diaris i publicacions de tot tipus van plenes i ens bombardejen amb les llistes del millor de l'any, del pitjor, del més car, del més barat i del "la veritat és que m'importa una merda". Per tant, des d'aquest discret bloc també m'adhereixo a aquesta brillant i innovadora idea i aquí està la meva llista dels "millors o els que més he escoltat" 10 discos de l'any, des del meu particular i estrany punt de vista... L'ordre és totalment aleatori a partir de la segona posició, ja que el primer sí que és sense cap mena de dubte el millor disc de l'any!


1. The Whole Love - Wilco
2. Bon Iver - Bon Iver
3. Let England Shake - PJ Harvey
4. Long Player Late Bloomer - Ron Sexsmith
5. Jetlag Poetry - Brazzaville
6. Helplessness Blues - Fleet Foxes
7. The Smile Sessions - The Beach Boys
8. Mockingbird Time - The Jayhawks
9. El Camino - The Black Keys
10. Lamparetes - Antònia Font


Si hagués de definir quin ha sigut el meu any, musicalment parlant, aquests deu discos ajudarien bastant a entendre'l, i és ara quant m'adono, per exemple, que ha sigut un any molt americà i gens espanyol... Moltes de les cançons que componen aquests discos ja les he posat acompanyant les diverses entrades d'aquest bloc. I com no podia ser d'un altra manera acabaré amb la cançó que obre el millor disc de l'any, "Art of Almost" de Wilco:


Art of Almost by Wilco on Grooveshark

viernes, 23 de diciembre de 2011

#streetphotography (i 3)























Aquestes tres fotos estan editades amb diverses aplicacions d'iPhone. Cada vegada tinc més clar que cada vegada m'agrada més la "streetphotography"...

Acompanyo aquesta entrada amb "Dead and Gone" del disc El Camino, el darrer treball de Black Keys, un disc altament recomanable.


Dead And Gone by The Black Keys on Grooveshark

domingo, 18 de diciembre de 2011

Pel davant i pel darrera






















Feia molts dies que tenia aquestes fotos entre cella i cella, les mirava i tenia clar el que volia però no sabia com dir-ho (després de tota aquesta parrafada encara no ho he aconseguit). Són com dos cares de la mateixa moneda. A vegades faig fotos que m'agraden molt i després no sé que fer-ne... i curiosament acostumen a ser fotos que només m'agraden a mi (segurament perquè hem diuen moltes coses, però només me les diuen a mi). Aquestes dos fotos les vaig fer el dia de les comunions a Batea, i hem va agradar especialment la sensació d'abandó de la segona foto. Cada vegada que entro a l'església de Sant Miquel de Batea m'envaeixen moltes sensacions, totes agradables, vaig ser escolà i ens ho vam passar molt bé, visualment és una església molt atractiva (ho diu una persona que no perd ocasió quant viatja d'entrar a qualsevol església que troba al seu pas), i sempre he cregut que guarda mil secrets, centenars d'amagatalls i desenes d'histories que no es poden explicar...

I sí, teniu raó, el títol d'aquesta entrada està posat en tota la mala fé que vulgueu, però és que estem parlant del clero...

Acompanyo les imatges amb la cançó "Compagna di Viaggio" del darrer disc de la cantant italiana Mina.

Compagna Di Viaggio by Mina on Grooveshark

sábado, 10 de diciembre de 2011

Una matí a la Platja Llarga

























Avui ha fet un molt bon dia per anar a veure sortir el sol, a més hi havia uns núvols genials. Total que ens ho hem passat de conya amb la Caroline i la Laura!

Deixo l'enllaça a Flickr on estan les fotos de la sortida: www.flickr.com/photos/labolainfinita

La cançó d'avui és "Blues per Nadal" d'Umpah Pah, un grup liderat per un geni anomenat Adrià Puntí... 

Blues per Nadal by Umpah-Pah on Grooveshark

martes, 6 de diciembre de 2011

Tots els matins del món





















Si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora... podrem veure i viure com desperta el dia... i val molt la pena!

I si a més acompanyem aquestes imatges amb música de Bon Iver, això ja és massa!


Calgary by Bon Iver on Grooveshark

domingo, 4 de diciembre de 2011

Wilco



















Ja que en aquestes darreres entrades estic escribint sobre els millors concerts de la meva vida, no hi podia faltar el de Wilco al Palau de la Música el passat 2 de novembre. Molta gent que em coneix segurament es preguntarà perquè no hi he parlat abans, i la veritat és que no ho he fet perquè encara l'estic assaborint... Va ser un d'aquells concerts que en sortir tens la sensació d'haver viscut i participat d'alguna cosa important, d'haver vist una banda en plena forma, i de ser un afortunat per poder-ho recordar i explicar. Van estar quasi perfectes, compenetrats, còmplices i entregats a un públic molt exigent com és el de Barcelona. Jo penso que els grups tenen moments i si ets capaç de veure'ls en el seu moment ideal et pots considerar un afortunat ja que l'experiència viscuda es inesborrable.


Tinc un amic que sempre explica que ell els va descobrir gràcies a un programa cultural del Canal 33 anomenat "Avisa'ns quan arribi el 2000", on van recomanar un grandíssim disc doble d'uns renovadors del rock americà anomenat "Being There". A partir de llavors el meu amic me'n va parlar molt però la meva relació real amb Wilco comença amb "Summerteeth", el següent disc que van publicar, un disc que vaig portar al cotxe un munt d'anys i que ara el tinc a casa tot descolorit i mig ratllat.


L'any 2004 van vindre per primera vegada a Espanya i van tocar al darrer Primavera Sound que van fer al Poble Espanyol (per a mi la millor edició de totes). Allí va ser on vaig entendre perquè Wilco son tant especials, van fer un concert perfecte, feien fàcil el que era difícil i t'enganxaven desde el primer acord. Aquell era el seu moment, i va coincidir en la publicació de dos grandíssims discs "Yankie Hotel Foxtrot" i "A Ghoost is Born". En aquella època, en determinats cercles musicals de Barcelona, es deia que si els Beatles estiguessin vius farien alguna cosa semblant al que feia Wilco.


Després d'aquell concert no vaig tornat a tenir aquesta sensació de viure alguna cosa important fins el passat 2 de novembre al Palau de la Música, quan aquesta sensació va tornar i amb molta força. També s'ha de dir que el lloc hi ha ajudar una mica. El repertori va ser genial, potser una mica massa centrat en la segona època de Wilco, però això és va sol·lucionar amb l'arribada dels bisos.


La cançó que poso per acompanyar aquesta entrada curiosament és de Wilco... però és una mica especial. Als bisos del concert del Palau una noia va cridar demanant a Jeff Tweddy que toquessin "California Stars", una cançó que no estava al setlist (abans del concert ens el van ensenyar i no hi era). Jeff va riure i va dir: "Si estiguessim a Estats Units i ens la demanessin no la tocariem però aquí a Barcelona sí". Aquesta cançó és una mica especial, es tracta d'una lletra original de Woody Guthrie (una de les més de tres mil que va deixar escrites) i a la que Wilco i Billy Bragg li van posar música en un disc anomenat "Mermaid Avenue". La lletra és increiblement bonica i diu així:



CALIFORNIA STARS
I’d like to rest my
heavy head tonight
On a bed of California stars
I’d like to lay my
weary bones tonight
On a bed of California stars
I’d love to feel
Your hand touching mine
And tell me why
I must keep working on
Yes I’d give my life
To lay my head tonight on a bed
Of California stars
I’d like to dream
My troubles all away
On a bed of California stars
Jump up from my starbed
Make another day
Underneath my California stars
They hang like grapes
On vines that shine
And warm the lovers’ glass
Like friendly wine
So I’d give this world
Just to dream a dream with you
On our bed of California stars

CALIFORNIA STARS
Me gustaría recostar mi
pesada cabeza esta noche
sobre un lecho de estrellas de California
Me gustaría reposar mis
cansados huesos esta noche
sobre un lecho de estrellas de California
Me gustaría sentir
tu mano tocando la mía
diciéndome por qué
tengo que seguir trabajando
Sí, daría mi vida
para apoyar mi cabeza esta noche en un lecho
de estrellas de California
Me gustaría soñar
que mis penas se alejan
desde un lecho de estrellas de Californa
Saltar de mi cama de estrellas
empezar otro día
bajo mis estrellas de California
Cuelgan como uvas
de parras relucientes
y calientan el vaso de los amantes
como un vino amistoso
Así que daría este mundo
sólo por soñar un sueño contigo
en nuestro lecho de estrellas de California

California Stars by Wilco on Grooveshark



sábado, 3 de diciembre de 2011

"Smile": l'àlbum inèdit més famós del Món















En aquesta entrada la foto està una mica fora de lloc, l'únic que he fet ha sigut buscar una imatge amb molta llum, color i que sigui relaxant... Vull parlar del "Smile", el disc inèdit més famós del Món i d'un dels tres millors concerts de la meva vida.

Tot va començar l'any 1966 (jo encara era un projecte de persona) amb la gravació de la cançó més cara de la historia: Good Vibrations, que va costar 50.000 dolars. En aquella època Brian Wilson estava liat amb les sessions del disc "Pet Sounds" i ,tot i això, va ser capaç de crear una meravella com Good Vibrations i sobre aquesta cançó va intentar edificar el disc "Smile". Per a portar a terme tota aquesta tasca va comptar amb la col·laboració del músic Van Dyke Parks, al que li va encarregar d'escriure les lletres del disc. Les sessions de gravació es van allargar durant tot l'any 1966, fins que a finals de novembre Brian Wilson va començar a mostrar acusats signes de depresió i paranoia. Les causes que s'apunten són diverses: consum de drogues, problemes amb la família, problemes amb la discogràfica, estava obsessionat amb la figura del productor Phil Spector (pensava que el volia dominar i controlar), problemes d'ego amb Mike Lowe (membre fundador dels Beach Boys), i publicació als Estats Units del single Strawberry Fields Foreverla gran obra mestra dels Beatles. En aquell moment Brian Wilson va pensar que aquella cançó era tot el que ell estava buscant amb "Smile" i que, pensant-ho egoistament, se li havien avançat. El juny de l'any 1967 els Beatles publiquen "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" i Capitol Records anuncia que "Smile" mai es publicarà... Tot això va portar dures conseqüència psicològiques a Brian Wilson, fins al punt que com a gran músic i compositor que era va quedar totalment aparcat.


Ara la historia fa un salt en el temps i ens situem a l'Apollo Theater de Manchester un 22 de juliol de l'any 2.004. En aquella època estava passant uns dies per terres de la gran Isabel II amb la companyia de l'Enric, gran amic i millor persona (i en aquest cas això no és un tòpic). La veritat és que ens haviem montat el viatge en funció del concert d'un tal Brian Wilson... i de la gira de presentació d'un disc que mai havia sortit a la venta i que portava per nom "Smile"... Sí, és cert, després de més de trenta anys Brian Wilson va decidir sortir de gira amb una més que excel·lent banda i presentar a tot el Món una meravella de disc que va acabar amb la seva salut.


Moltes vegades amb l'Enric recordem aquella tarde-nit. Ens va cridar molt l'atenció la forma que tenen a Anglaterra de viure els concerts i la música en directe. Hi havia moltes famílies senceres, amb els fills petits, i vibrant amb unes composicions perfectes. La gent crida, canta, balla, sent i viu la música. Allí es pot entrar als teatres amb el got de cervesa a la mà o amb un cubata i no passa res, són responsables en aquest sentit.


Va ser un concert diferent... Surten els músics a escena, apareix Brian Wilson a l'escenari caminant amb dificultat, seu al piano (tinc un amic que diu que no li enxufen), la gent totalment entregada aplaudint i comencen a tocar. Són 45 minuts de grans èxits dels Beach Boys y llavors, quant el public estem totalment extasiats, paren i abandonen l'escenari sense haver tocat ni una sola cançó del "Smile". La gent s'aixeca i comença a sortir... Jo miro a l'Enric i li dic: qué passe? qué li ha agafat alguna pàjara? Ell hem mira totalment estranyat i diu que no entén res... Preguntem i ens diuen que és la mitja part i que ara és el moment d'anar a beure. Ens mirem i respirem... Al cap d'una estona, la gent torna a entrar, s'asseuen, apareixen els músics a l'escenari amb Brian Wilson al davant i sense dir res comencen a tocar "Our Prayer", la cançó que enceta el disc que mai s'ha publicat... i a partir d'aquell moment van sonant una darrera de l'altra, sense parar, i tal com les va imaginar Brian Wilson trenta anys atràs, totes les cançons del "Smile". Acaba el concert i l'Enric i jo ens mirem totalment extasiats, i recordo que ens vam fer la pregunta de com aquell home havia pogut imaginar tot allò... Els bisos, com no podia ser d'una altra manera, van ser mitja hora més de grans èxits dels Beach Boys.


I tota aquesta historia és perquè ara s'acaba de publicar el disc "Smile" amb les sessions de gravació i una edició de luxe. Ha valgut la pena esperar...


"Estic molt ansiós amb la sortida d'aquesta col·lecció de gravacions originals, i espero que els fanàtics puguin escoltar les veus angelicals dels nois en una publicació oficial d'estudi" - Brian Wilson



Surf's Up by Brian Wilson on Grooveshark


viernes, 2 de diciembre de 2011

La Terra Alta des del Coll del Moro (i 2)




















Avui he anat a Batea i, mentre conduia envoltat de boira, hem preguntava: trobaré el Coll del Moro enboirat? El trobaré amb la boira plana tapant Bot i Horta? O estarà gaudint del sol amb un dia clar i destapat?

La respota està a les fotos... Eren les nou del matí i l'he trobat preciós, gaudint a mitjes del sol i de la boira, i amb uns colors deliciosos. Ah, i les fotos estan fetes amb un simple iPhone 3GS... imagineu com devia ser en viu i en directe...

Amb aquestes vistes la cançó és fàcil... "Good Vibrations" de Brian Wilson!

Good Vibrations by Brian Wilson on Grooveshark