martes, 19 de marzo de 2013

Twinpalm, reflexions d'un melòman



























L'entrada d'avui és una mica diferent i per a mi molt especial. La crònica que acompanya les fotos del Twinpalm l'ha fet Jordi Ferrús i, com tot el que escriu, no té desperdici. Entreu i disfruteu de la seva passió per la música.


Dissabte passat es va celebrar a l'Hospitalet de l'Infant la segona edició del Twinpalm, o el que és el mateix, l'equivalent al Primavera Club en versió Palmfest.


La veritat és que, encara que per moments, un tenia la sensació d'estar assistint a una festa privada, degut al discret aforament que es va registrar, és d'agrair que de tant en tant, per aquests territoris, es programin actuacions per escoltar i no concerts en els que l'única finalitat de la majoria dels assistents és consumir "gin-tonics", i on la música queda a un segon (o tercer) pla. Una cop feta aquesta diatriba pseudo-reivindicativa, entrem en matèria.

Primer que res, dir que de les sis actuacions programades a l'auditori de L'Hospitalet, per motius que no venen al cas, només en vàrem poder veure tres. Segurament, coneixent una mica les discografies dels artistes que ens vam perdre, alguna cosa interessant va succeir però com diu el proverbi: "No et lamentis pel que no has fet, il·lusionat pel que et queda per fer"

El primer grup que vàrem veure va ser la formació sevillana Blacanova. Una proposta que podríem definir com una barreja entre el noise evocador dels Sonic Youth o els Mogwai més estridents, i una essència més sinistra que entronca amb els primers The Cure o fins i tot amb Parálisis Permanente, sobretot de la darrera etapa, la de la dicotomia Benavente-Curra. El concert va ser correcte, encara que si va pecar d'alguna cosa, potser va ser de falta d'adaptació a l'habitat. Ja que, segurament, les Fender Jazzmaster super-distorsionades, no estan pensades per als auditoris.

Després de Blacanova ens vam equivocar de Partido i en vam veure un que no tocava, enlloc d'assistir a l'actuació de la "a priori" interessant banda barcelonina. A continuació va venir l'Annni B Sweet, però això ho deixo pel final. I finalment van tancar Lecirke. De la banda tarragonina dir que són un grup que demostren tenir idees, encara que a vegades inclús es té la sensació de que potser en tenen massa. M'explico, la impressió que donen és que les cançons estan treballades molt en grup i que cada component hi aporta alguna cosa, fent que sovint la  sonoritat, sigui inclús un pèl excessiva. Els temes són originals, això ningú ho pot negar, però l'excés de malabarismes rítmics i melòdics són un un arma de doble tall. Unes vegades et sorprenen i d'altres et desconcerten. De l'anecdotari del concert, i com a moment estel·lar, cal destacar la "masterclass" que va fer el cantant del grup de com canviar una corda de guitarra a l'estil "Corleone". 

Per acabar aquestes línies, com he comentat, passaré a parlar de la cap de cartell, la malaguenya Ana López o el que és el mateix Anni B Sweet, encara que em va sorprendre que ella es presentés com "somos Anni B Sweet", al igual que la seva "amiga" Russian Red, intentant donar una essència de grup, a una proposta que tots sabem que és cent per cent personal. Abans de dir res més, confessar que soc bastant profà en l'obra d'aquesta cantautora. Sí, he escoltat els seus dos discos, i he d'admetre que no m'han desagradat, però cal constatar, que en aquests temps d'excés d'informació, tampoc m'han despertat el suficient al·licient per fer-ne més d'un parell d'escoltes. Dit això, i precisament per aquesta circumstància el que passo a detallar del concert, no és una crònica, crítica, ressenya, o com li vulgueu dir, sinó una sensació totalment subjectiva que em va venir al cap als pocs minuts de començar a escoltar aquella hipnòtica veu, plena de matisos. I aquesta imatge mental té un rostre el d'Evangelina Sobredo, cantautora dels anys setanta coneguda artísticament com Cecilia (nom que va triar inspirant-se en la cançó dels seus admirats Simon & Garfunkel).

Segurament molta gent haurà sentit parlar de Cecilia, inclús haurà escoltat cançons com "Un ramito de violetas" o "Dama, dama", i precisament degut a això, el més probable és que, dins del seu subconscient haurà col·locat aquest nom a la secció de "música ligera", al costat de les Karina, Massiel, o de les cantautores més mediàtiques dels setanta com Maria Ostiz o Mari Trini. Però aquella filla de diplomàtic, que va passar la seva infància anant de país en país (entre ells Gran Bretanya als anys de la beatlemania s o els Estats Units en plena època hippie), va ser molt més que això. Segurament estem davant d'una de les cantautores de FOLK (sí, en majúscules) més importants que hi ha hagut mai en llengua castellana. 

L'èxit massiu de dos o tres cançons seves va fer que les discogràfiques la volguessin mediatitzar i fer-li un vestit a mida, però ella sempre va ser una "outsider" que no va conviure gens bé amb aquesta situació. Durant la seva curta carrera va intentar, per tots els mitjans, fer el que musicalment el seu cos li demanava en cada moment, cosa que va aconseguir en part però que li va suposar més d'un contratemps. La mostra més evident d'aquell anhel d'independència és l'excels segon disc que va publicar "Cecilia 2" de 1973, un dels millors discos de música d'autor de la historia del pop estatal (en el sentit més ampli de la paraula pop). Malauradament, Cecilia va morir de manera tràgica amb només 27 anys (una altra del club dels 27), quan el vehicle amb el que tornava d'un concert, quan circulava per una zona rural de la Meseta, es va encastar contra un carro tirat per bous. Tota una ironia del destí que un element tan ancestral i lligat a aquella Espanya més rancia que ella criticava d'una manera subliminal a algunes de les seves cançons, poses el punt i final a la seva vida.      

I tot això, què té veure amb l'Anni B Sweet? Bé, a priori m'imaginava que poca cosa o res, que tot havia estat una divagació. Una simple associació d'idees basada en la sempre imprevisible atzaritat de les connexions neuronals. Una veu que evoca una altra veu, unes inflexions tonals que recorden unes altres inflexions tonals (sobretot a les dels temes que Cecilia va gravar en anglès). Un "fingerpicking" de guitarra acústica que sona a aquella cantautora que volia imitar la manera de tocar de la Joan Baez. Però quina ha estat la meva sorpresa quan, fent un simple exercici de curiositat, he ajuntat al Google les paraules "Anni B Sweet" i "Cecilia" i la segona entrada que m'ha aparegut és una entrevista de l'any 2010 amb aquest titular, Anni B Sweet: "Siempre he querido ser como Cecilia". Llegint per sobre l'article en qüestió, no amagaré que he tingut un punt de satisfacció íntima per comprovar que aquesta vegada la intuïció no m'havia fallat. Seguidament, un cop passat aquest instant d'orgull ponderat, he pensat en escriure un mail a Telecinco, a nom del senyor Paolo Vasile (capo de la TV) demanant-li, amb l'entusiame més contagiós possible, que després dels biopics d'estrelles de la "canción ligera" com Marisol, Raphael i la Pantoja valori seriosament fer una adaptació, ni que sigui, per cenyir-se al llibre d'estil de la cadena, carregada de sensacionalisme i concebuda per provocar la llàgrima fàcil, de la tràgica vida de l'Evagenlina Sobredo. Això sí, la condició "sine qua non" és que la protagonista que doni vida al personatge de Cecilia sigui l'Ana López. Crec que, si a més, els hereus dels drets d'autor, li deixen adaptar les cançons de la seva admirara Cecilia per a la banda sonora, l'Anni B Sweet, possiblement, es trobaria davant del paper de la seva vida, la seva obra mestra. Chi lo sa?

P.D.: Menció apart mereix el gran gurú Miqui Puig, tot un "pope" del Palmfest i derivats. Qui, una vegada més, en la seva faceta de DJ,  va fer bona la dita bíblica que diu: "Beneïts siguin els que tenen fe perquè d'ells serà el regne del cel"... ni que sigui un cel més mundà i efímer a la sala annexa de l'auditori de L'Hospitalet.


At Home by Anni b Sweet on Grooveshark

lunes, 4 de marzo de 2013

Tarragona desde les altures...































Dissabte passat vam poder gaudir d'unes vistes impresionants de Tarragona gràcies a la bona feina dels mànagers d'IGerstgn  (@rosacomes @ceciliabofarull i @aangueraroig) que juntament amb Argos Serveis Culturals van organitzar una visita guiada a la Catedral de Tarragona i a les seves altures. Va ser genial la sensació de tenir la ciutat als nostres peus i inentar identificar carrers, plaçes, edificis i llocs a vista d'ocell. Dos moments van ser especialment genials i delirants, el primer quan Dani Seró es va quedar sol a les altures mirant cap a Reus amb els braços enlairats i cara de profeta i jo no em cansava de fer-li fotos intentant emular als grans gurus d'Instagram... I l'altre quan Emilio Barruz va veure "La Llum" amb forma de cadira als peus d'un Sant Crist... (podriem dir, sense por a equivocar-nos, que aquell moment va ser "el moment")

La cançó que avui acompanya aquesta entrada és "Where is my mind" dels Pixies sol·licitada personalment per Albert Anguera, un dels membres més heavies del grup @tarracopower, col·lectiu famós per la constant reivindicació d'un Instagram més alternatiu, catòlic i balconer.

Where Is My Mind? by Pixies on Grooveshark