Fe i Penitència

Viatge ple de descobertes interessants. La religió mai deixarà de sorprendre'm, especialment la catòlica. Si un dia va ser la relació entre fe i creació (artística), ara ha estat la relació entre fe i penitència.

Diada Castellera de Santa Tecla 2015

Correfoc Santa Tecla 2015

Moltes vegades les sortides imprevistes són les millors...

Una #blogosfera musical

Per segon any consecutiu tinc el plaer de col·laborar amb la #BlogosferaTgn, el projecte 3.0 creat pels amics de Tarragona Cultura, i per segon any les meves recomanacions seran musicals. Com que enguany es tracta de fer un mapa virtual dels diversos espais físics que recomanem els bloggers, la meva proposta serà un recorregut, entre màgic i sentimental, per la història de tres dels locals tarragonins on avui dia encara es pot escoltar molta música en directe.

Sota les voltes del circ - Sala El Cau

És obligat començar aquest recorregut per una de la sales més mítiques de la ciutat, la Sala El Cau, un lloc on encara a dia d'avui un pot tenir la sensació que després d'un concert i des de qualsevol racó, pot aparèixer algun romà despistat buscant la seva quadriga. I és que aquest local es troba situat davall mateix de les voltes del circ. El seu origen es remunta a quan l'emperador August va decidir establir la seva residència a Tarraco, sobre l'any 25 ac. Gran amant de la música en directe (a dia d'avui ja cap expert dubta que molt més que Neró, tot i que aquest era força virtuós amb el citar). L'arribada d'August va donar un aire nou a les nits de la metròpoli i van començar a aparèixer els típics locals de moda de qualsevol ciutat pròspera, entre ells El Cau (llavors conegut com a Cubiculum Cadit). I així, entre carrera de quadriga i carrera de quadriga, la gent podia prendre una copa i gaudir dels grups de moda de l'època. Les cròniques expliquen que entre altres s'hi van poder escoltar en directe a Polón, al grec Terpnos i a Mesomedes de Creta, a més de beure l'aclamat Vinum Mulsum, una garnatxa blanca que es va posar molt de moda per aquelles contrades i elaborada a la zona avui coneguda com a Terra Alta. Bertomeu Fontanals i Ginebró, musicòleg i doctor en història romana per la Universitat de Barcelona (UB) ho explica perfectament al seu llibre "Quan Cèsar August era Yé-Yé (auge i declivi de la música indie a la Hispania Citerior Tarraconensis)", editat per Milenio i amb pròleg de l'historiador Javier de Castro. He de dir que aquest tractat actualment és difícil de trobar ja que no ha estat reeditat, tot i això em consta que algun exemplar encara queda a la botiga de música Shiva Músic de Tarragona (preguntar per Diego).

Caliu a la part baixa - Sala Zero

La segona parada ens porta fins la part baixa de la ciutat, a tocar del port, allí ens trobem la Sala Zero, un local per gaudir molt de la música en directe. A dia d'avui podem afirmar que és una de les sales de referència a Catalunya i del tot imprescindible dintre del circuit de sales en directe. La seva programació va des de l’electrònica més avantguardista (SLNT CLVB) fins al rock mes “garatger” (Bule Bule Club), passant per l'indie, el metal, el hip hop, el rock'n'roll o l'indy hop. Per saber de quin tipus de local estem parlant em limitaré a copiar un extracte del diari personal de Joao Magalhanes, poeta i dramaturg portuguès que va viure durant quasi vint anys a Tarragona, i ara tristament oblidat...

"Part Baixa de la ciutat. Ben entrat l'hivern. La nit és freda i no hi ha massa gent pel carrer. Boira. A tocar del port les ombres es desdibuixen com notes en la immensitat d'una partitura. Camino amb les mans a les butxaques buscant una escalfor inexistent. Ja arribo. Mes enllà de la boira el cartell penja i grinyola, com sempre. Entro, miro i demano una cervesa. Hi som tots: Salva, Lourdes, Dani, Marilen, David, Angel, Lola, Carlos... silenci. A l'escenari apareix una figura prima que retalla la suau llum del local. En el meu imaginari mai mes sonarà (plorarà) igual una trompeta com la nit del 26 de novembre de 1964. Chet Baker està ben viu, ni la presó italiana ni la heroïna han pogut amb ell (...)"

Un segle de immortal modernisme - Cafè Metropol Espai Cultural

Per acabar pugem fins la Rambla per trobar-nos amb el Cafè Metropol Espai Cultural. Es tracta del bar del Teatre Metropol, l'edifici modernista dissenyat per Jujol i construït a començaments del segle passat. A dia d'avui la gestió la porten el Guillem i el Pau (La Curiosa) i cal dir que està vivint una enèsima joventut. Aquest espai presenta una programació molt eclèctica, amb poesia, exposicions, conferències, ciència, i sobretot molta música en directe. Res a veure amb aquell “antro” de perdició de començaments dels anys vint del segle passat, regentat en aquells temps pel Guillem i el Pau (La Tafanera), i on l'únic que s'hi feia era ballar xarleston, beure molta absenta i fumar opi portat directament d'Afganistan (llegir l'estudi de l'antropòleg anglès Christopher Connelly sobre locals de moda a l'Europa d'entre-guerres titulat "Fuck the life", hi podem trobar tot un capítol dedicat al Cafè Metropol). Tampoc res a veure amb el tuguri negre i fosc dels anys cinquanta, aleshores sota la batuta del Guillem i el Pau (La Furgadora), un lloc insalubre i de molt mala reputació on la música brillava per la seva absència i les baralles eren diàries. I per descomptat molt allunyat del centre bacallaner en què es va convertir als anys noranta, dirigit en aquell temps pel Guillem i el Pau (La Manefla) i on, un dia normal, se consumien mes pastilles que hòsties un diumenge a missa.

Segons Connelly: "Un estudi seriós de la història del Cafè Metropol ens portaria a haver d'admetre la immortalitat de determinats individus de la raça humana, el Guillem i el Pau en serien un clar exemple (...)". Jo amb aquesta afirmació no hi estaria massa d'acord perquè sempre que els he interpel·lat per aquest extrem la seva resposta ha sigut desmentir-ho categòricament, fins al punt que m'han facilitat fotografies de tots els Guillems i Paus que han regentat el Cafè Metropol i clarament es pot veure que son persones diferents (adjunto les fotografies de les diverses èpoques com a testimoni inapel·lable).

 

 

Nota de l'autor: Totes les fonts utilitzades per escriure aquesta entrada no han estat ni verificades ni autentificades pel titular d'aquest blog ni per cap dels seus ajudants, per tant es podria donar el cas que no totes fossin del tot certes. Per altra banda, l'autor del blog i els seus ajundants no es fan responsables de les opinions i hipòtesis expresades per tercers, encara que siguin doctors o grans eminències en l'àmbit tractat. 

També cal destacar que, segons consta en l'anvers de les fotografies cedides pel Guillem i el Pau, els autors de les imatges van ser: "Fotografias Emilio Barruz" les dos primeres corresponents als anys 1924 i 1956 (segons he pogut saber es tractava d'un autor de Reus especialitzat en nus femenins). Dani Seró és l'autor de la foto dels anys 90 (el Pau em va comentar que era un assidu del local i gran fan de Chimo Bayo i Paco Pil). I la darrera imatge, com és fàcil endevinar, l'he feta jo mateix.

Castells Diada Sant Magí 2015

By the Night (II)