A vegades vas caminant, aixeques la vista i veus alguna cosa que et crida l'atenció. Es tracta d'aixecar el cap i no mirar sempre al terra!!! Tot i que reconec que no és fàcil, la major part de vegades anem pel carrer perquè hem d'arribar (el més aviat possible) a algun lloc. Sóm conscients de la quantitat d'imatges, escenes, colors, accions, que ens perdem?
Acompanyo la foto amb "Que haga sol o que llueva" de Marc Parrot.
Avui diumenge he tornat a sortir a donar una volta pel mercat d'antiguitats que fan al casc antic de Tarragona, però avui m'he passejat amb la càmara reflex (la bona que dirie ma mare). El resultat és una foto bastant més treballada que la de la setmana passada (he de dir que també l'he treballat a l'ordinador). He de confessar un secret, li estic agafant gust a això de sortir el diumenge al matí, sentar-me a les escales de la catedral i mirar com passa la vida... i la gent.
Ahir hi havia lluna plena i com a bon llop que sóc vaig sortir a saludar-la. Vaig arribar a la platja de l'Arrabassada i allí estava ella...tota plena, grossa, satisfeta, mirant-me amb mitja rialla. Avui no t'escaparàs, vaig pensar...
A vegades penso que amb tanta càmara reflex i amb tants objectius de tot tipus el que aconseguim és perdre la espontaneïtat. Ultimament estic posant moltes imatges fetes amb l'iPhone i sense mirar-m'hi massa.
Les associacions que faig entre fotos i música són bastant estranyes, tot i que cada vegada em sorprenen menys. Per a la foto de la catedral de Tarragona un diumenge al matí m'ha vingut a la ment American Standard, el darrer disc de Dayna Kurtz. Aquest treball s'obre amb "Invocation", una cançó que és tota una declaració de principis. La cantant americana ho explica així: “Pedí la ayuda de los dioses en el comienzo de una maratónica sesión de escritura que dio a luz a la mitad de este disco. Podría ser atea, pero soy escritora primero, y como tal somos muy upersticiosos. Pienso que las escrituras sagradas y las diosas son mucho más sexys que las deidades corrientes y molientes”.
Encara resona al meu cervell el concert que la gran Dayna Kurtz va fer al Primavera Sound de 2004, l'últim any que vam poder gaudir de l'encant del Poble Espanyol.
Hi ha cançons que ens segueixen tota la vida, i durant tota la vida les escoltem amb versions diferents. Un exemple és "Hallelujah" de Leonard Cohen, una cançó que et pot emocionar fins a límits que no sospitaves. És difícil triar quina t'agrada més, però jo em quedo amb la versió de John Cale. Encara recordo el fred i boirós diumenge a la tarde que vam anar a l'Auditori de Lleida a escoltar Acordes con Leonard Cohen, i on John Cale acompanyat d'un piano va tancar el concert amb una emocionant "Hallelujah".
Desde aquí domino el gran país Este rascacielos es gigante Alguna tarde Siempre de octubre Despejado todo el horizonte Veo claro el porvenir
Desde aquí domino el gran país Este rascacielos es gigante Las ilusiones Y algún recuerdo Van dibujando en el firmamento Un caminito de estrellas multicolor
Family - 1993
Alguna cançó us ha robat el cor? La meva és "En el racacielos" de Family.
Poso la versió original de Family de l'any 1993 i també poso la versió que va fer Chucho l'any 2003 per a la revista Rockdelux.
Tot indica que s'aproxima un futur no massa clar. Pot ser que la majoria d'indicadors siguin negatius? O és que la gent que ens "desgoverna" ens fan creure la seva realitat? Espero que aquestes ulleres m'ajudin a clarificar una mica més la realitat, o almenys em permetin encara el futur amb molt més color...
A vegades pensem que el món és com un mocador, i altres vegades creiem que el món és immens. Caminar pels penya-segats on trenca fort el mar et dona la sensació de que el món és infinit, encara que jo segueixo pensant que el nostre món és petit, cabria fins i tot dintre del nostre pensament...
