Trossets de Batea

"Making of" del Celler TERN

Olor de raïm

Quan la forta calor comença a passar i els dies s'escurçen a marxes forçades és quan més enyorança m'entra de Batea. I encara que sembli mentida, questa enyorança ve provocada per l'olor que feia el poble durant aquells dies i setmanes. Les Festes Majors ja han passat, sembla que faci mil anys... Durant el dia els carrers es buiden de gent i la calma del poble només es trenca pel soroll puntual d'algun tractor carregat de raïm que a migdia va a buidar el fruit a la cooperativa o als cellers. Però és partir de les sis de la tarda quan la Plaça Major de Batea es converteix en el centre de la vida del poble i s'omple de tractors amb remolc plens de raïm que fan cua per pesar a la bàscula de la plaça. Allí comença la processó que continua donant la volta a la plaça, baixant amb molt de compte per la costa de l'estanc i passant per la Botera fins arrivar a l'esplanada de la Cooperativa. Aquest tros és el que més ens agradava als xiquets perquè ens penjavem del remolc i no baixavem fins arrivar a la destinació (això si el pagès de torn no ens veia i a mala baba ens feia baixar). Però com que tot canvia, això no són més que records d'un temps que ara se'm fa molt llunyà...

El blanc i negre de la Terra Alta

  

Llegint només el títol, d'entrada algú pot pensar que parlaré de vi: el blanc i negre de la Terra Alta. Res més allunyat de la realitat. La veritat és que la darrera vegada que vaig estar a la Terra Alta, amb temps i sense raons de feina, volia fer una sèrie de fotos amb blanc i negre, però em va sorprende molt el color que tenia el paisatge en aquella època (fins ara que no hi visc no m'hi havia fixat...), i les úniques fotos monocromàtiques són les que acompanyen aquesta entrada. Hi hauré de tornar un altra vegada, amb temps, i aprofundir més en el blanc i negre de la Terra Alta...

Els colors de la Terra Alta

Sempre he tingut la sensació que la Terra Alta està partida per la meitat, que hi ha una línia imaginaria, quasi recta, que va de Caseres a El Pinell. Ja entenc que això no té solta ni volta, però en meu imaginari terraltenc sempre he fet aquesta divisió geogràfica. Un dels projectes que tinc, i que segurament mai portaré a terme, és intentar plasmar fotogràficament aquesta divisió que la meua perturbada ment ha fet. La única veritat de tot això és que quan observes el territori aviat t'adones que la diferència existeix, que sóm un terreny fronterer i que el nord és mes sec que el sud, que el nord es territori de vinya i el sud és molt més montanyós (suposo que els Ports de Beseit hi ajuden).

La veritat és que en aquesta entrada volia parlar dels colors de la Terra Alta, dels colors de la primavera quan acaba, del color càlid de les vinyes tirant amb força, dels camps grocs sembrats que han tornat a envair l'imaginari terraltenc, de les primeres calors de l'estiu i sobretot d'aquella olor a pi que una vegada se t'ha posat dintre mai més s'oblida...

Ja sé que per aquesta entrada la millor opció de cançó era qualsevol dels Quicos, però només pensar en colors m'ha vingut a la memòria aquesta estrofa: "Azul, como el sol en tú mirada" de Los Piratas.

Temps al Temps

No és fàcil que quant t'ho estas passant molt bé encara t'ho puguis passar millor... però aquest cap de setmana ens ha passat una cosa que s'hi podria assemblar molt. Estavem fent la Via Verda de la Terra Alta de pujada (si, si, de pujada... no sé si algú l'haurà fet?) i entrant a Horta (o Orta com s'ha posat de moda ara) vam sentir un pregó anunciant que a les set de la tarda s'inauguraria al Convent de Sant Salvador una exposició de pintura de l'artista local Andreu Cortés i que posteriorment hi hauria concert del grup Temps al Temps. En aquest bloc alguna vegada he parlat d'un amic meu que es diu Enric, doncs curiosament és un dels guitarres de Temps al Temps, i a més a més feia un munt de temps que no ens veiem. Després de la xalera fent la Via Verda ens pensavem que el cap de setmana era insuperable... fins que vam sentir el pregó i en aquell moment se'na va presentar un pla encara millor: exposició, retrobament d'amics i concert en directe en un marc incomparable. A més podriem dir que Temps al Temps són un grup de rabiosa actualitat: cantent en "Aragonés oriental", que és el mateix que dir CATALÀ, l'dioma que tota la vida s'ha parlat a la franja, i a mes de posar lletra a les seues pròpies composicions també musiquen a poetes de la franja com Desideri Lombarte (nascut a Penya-roja de Tastavins) o Juli Micolau (de La Fresneda). Els directes de Temps al Temps també són una mica especials, ja que durant l'actuació el pintor Andreu Cortés fa un quadre que posteriorment sorteja entre el respectable.


Realment un cap de setmana per recordar...

Les pedres del riu Algars

Les pedres del riu Algars sempre m'han recordat a Franco Battiato... Ja sé que és una difícil i estranya associació, però és totalment real: sempre que penso en lo riu de Batea penso en Franco Battiato. Tot ve de quan era petit, jo estudiava música amb l'Anna i un dels alumnes que també estudiaven allí va tenir la ocurrència de cambiar la lletra de la cançó "Nómadas" de Battiato. A partir d'aquell moment, per a mi, la lletra sempre ha dit: "Nómadas que buscan los ángulos de les pedres del Riu Algars". A partir d'aquell moment sempre que he anat al riu, sempre, he pensat en aquesta cançó. I el diumenge passat no va ser una excepció, estavem donant voltes pel castell de Sant Joan, per Pinyeres, pel toll dels Còssims i jo tatarejant i xiulant "Nómadas", en veu baixa, això si...

Estic parlant d'un matí molt xulo i d'una excursió preciosa i molt gratificant. Feia dies que teniem parlat en Manuel Ulldemolins de fer una sortida amb càmares analògiques, especialment amb una Bronica que ell té, un fotòmetre per medir la llum i moltes ganes de passar-ho bé. La realitat va superar qualsevol previsió i quasi se'ns va oblidar d'anar a dinar! La Lourdes és testimoni que les hores van passar volant (quanta paciència ha de tenir...!) El dia també va ajudar molt, era preciós i molt clar, amb uns núvols rollo los Simpson genials. Crec que les fotos ho diuen tot...



franco battiato - nomadas

La Terra Alta des del Coll del Moro (i 2)

Avui he anat a Batea i, mentre conduia envoltat de boira, hem preguntava: trobaré el Coll del Moro enboirat? El trobaré amb la boira plana tapant Bot i Horta? O estarà gaudint del sol amb un dia clar i destapat?

La respota està a les fotos... Eren les nou del matí i l'he trobat preciós, gaudint a mitjes del sol i de la boira, i amb uns colors deliciosos. Ah, i les fotos estan fetes amb un simple iPhone 3GS... imagineu com devia ser en viu i en directe...

Amb aquestes vistes la cançó és fàcil... "Good Vibrations" de Brian Wilson!

La Terra Alta des del Coll del Moro

Només els que vam tindre la sort d'estudiar a l'Institut de Gandesa sabem el que és gaudir d'aquestes vistes tant genials de la Terra Alta. Arrivar l'hivern, pujar al bus de la Hife a les vuit i mitja del matí, passar per la carretera vella que voreja el poblat ibèric del Coll del Moro i girar-nos cap a la dreta per poder gaudir d'un tros de la Terra Alta coberta de boira, amb l'Agulla, la Plana, la Migdia i Sant Salvador d'Horta sobresortint... Quina sensació circular per damunt de les bromes... i amb autobús! I que jo recorda aquest trajecte només el feiem la gent d'Arnes, d'Horta, de Caseres i de Batea. Mira que he viatjat i he vist coses, però aquesta imatge de contemplar un tros de la Terra Alta des de damunt dels núvols sempre l'he tingut marcada, i jo diria que cap de les coses vistes encara ha aconseguit superar la seva bellesa...