Ha sigut un llarg hivern esperant el directe de Bon Iver... Aquestes paraules ara, el dia després, és quan agafen més sentit que mai.
Poques vegades he tingut la sensació d'anar a un concert on viuria un disc que els darrers mesos m'ha robat l'ànima, de tenir aquell nerviosisme de voler creure que no seria un directe com els altres, d'estar convençut que Justin Vernon seria el profeta que en aquest moment estic buscant... I és llavors, als vint minuts de concert, quan t'adones que tots els insignificants temors que podies tindre abans de començar són això, només temors insignificants, perquè Bon Iver t'acaben d'oferir el millor començament de concert que recordes en anys...
Un Poble Espanyol totalment ple d'ànimes indy en silenci (un públic exquisit, com feia molt de temps que no recordava), dos hores per davant per poder assaborir dos únics discs imprescindibles ("For Emma, forever ago" i "Bon Iver"), una posada en escena impactant, agresta i de natura salvatge, i uns músics impresionants (amb dos bateries) liderats per un Justin Vernon demostrant un més que notable feedback amb la gent.
Una gran nit per recordar, i en paraules del meu amic Jaume Martí: "D'existir el paradís, Bon Iver tocaria tots els diumenges"
