Veient a l'Albert Pla ahir a la Fira de Música de Vila-seca vaig tenir la sensació que, per a ell, el temps no passa. Aquesta afirmació, que en determinats moments i situacions i ambients podria ser molt positiva, s'ha d'interpretar totalment al contrari en aquest cas. Un tio tant i tant creatiu com l'Albert Pla no pot viure "in secula seculorum" sortint a l'escenari acompanyat només de Diego Cortés a la guitarra i interpretant sempre i de la mateixa manera les cançons. Està clar que el públic vol sentir "Veintegenarios", però el criteri de l'artista també ha de tenir en compte que els temps canvien. L'Albert Pla que va sorprendre i commocionar a la societat catalana a començaments dels noranta i es va consagrar artísticament amb el fals directe "Veintegenarios en Albuquerque" continua vivint de la renta del passat i de l'etiqueta d'enfant terrible de la industria musical ibèrica.
Sempre recordaré la commoció que em va provocar la primera vegada que el vaig veure en directe (comencen les batalletes), va ser una nit molt freda de hivern a l'auditori de la Universitat de Lleida i invitats per Javier de Castro (recordo que després del concert tornavem a Tarragona per l'autopista, estava nevant moltíssim i després de passar natres la Guardia Civil la tallava... l'endemà el país estava paralitzat). En aquella època l'Albert Pla era un home pegat a un sofà, un sofà amb orelles. Sol i assegut al seu orellut sofà, amb un sac per vestit (això encara l'acompanya avui dia) cantava allò de "Papa jo vull ser tureru, papa jo vull maaatar torus...", i el respectable al.lucinavem. I llavors començaven les projeccions i al llençol que feia de pantalla gegant apareixia la banda que l'acompanyava en directe: eren els pallassos del grup de Tortell Poltrona! Imagineu-vos el festival, alguns dels millors pallassos del Món "fent de músics" enllaunats d'un tio tant particular com l'Albert Pla. En la meva vida musical hi ha un abans i un després d'aquell concert, va ser el dia que vaig abandonar molts prejudicis...
