Una #blogosfera musical

Per segon any consecutiu tinc el plaer de col·laborar amb la #BlogosferaTgn, el projecte 3.0 creat pels amics de Tarragona Cultura, i per segon any les meves recomanacions seran musicals. Com que enguany es tracta de fer un mapa virtual dels diversos espais físics que recomanem els bloggers, la meva proposta serà un recorregut, entre màgic i sentimental, per la història de tres dels locals tarragonins on avui dia encara es pot escoltar molta música en directe.

Sota les voltes del circ - Sala El Cau

És obligat començar aquest recorregut per una de la sales més mítiques de la ciutat, la Sala El Cau, un lloc on encara a dia d'avui un pot tenir la sensació que després d'un concert i des de qualsevol racó, pot aparèixer algun romà despistat buscant la seva quadriga. I és que aquest local es troba situat davall mateix de les voltes del circ. El seu origen es remunta a quan l'emperador August va decidir establir la seva residència a Tarraco, sobre l'any 25 ac. Gran amant de la música en directe (a dia d'avui ja cap expert dubta que molt més que Neró, tot i que aquest era força virtuós amb el citar). L'arribada d'August va donar un aire nou a les nits de la metròpoli i van començar a aparèixer els típics locals de moda de qualsevol ciutat pròspera, entre ells El Cau (llavors conegut com a Cubiculum Cadit). I així, entre carrera de quadriga i carrera de quadriga, la gent podia prendre una copa i gaudir dels grups de moda de l'època. Les cròniques expliquen que entre altres s'hi van poder escoltar en directe a Polón, al grec Terpnos i a Mesomedes de Creta, a més de beure l'aclamat Vinum Mulsum, una garnatxa blanca que es va posar molt de moda per aquelles contrades i elaborada a la zona avui coneguda com a Terra Alta. Bertomeu Fontanals i Ginebró, musicòleg i doctor en història romana per la Universitat de Barcelona (UB) ho explica perfectament al seu llibre "Quan Cèsar August era Yé-Yé (auge i declivi de la música indie a la Hispania Citerior Tarraconensis)", editat per Milenio i amb pròleg de l'historiador Javier de Castro. He de dir que aquest tractat actualment és difícil de trobar ja que no ha estat reeditat, tot i això em consta que algun exemplar encara queda a la botiga de música Shiva Músic de Tarragona (preguntar per Diego).

Caliu a la part baixa - Sala Zero

La segona parada ens porta fins la part baixa de la ciutat, a tocar del port, allí ens trobem la Sala Zero, un local per gaudir molt de la música en directe. A dia d'avui podem afirmar que és una de les sales de referència a Catalunya i del tot imprescindible dintre del circuit de sales en directe. La seva programació va des de l’electrònica més avantguardista (SLNT CLVB) fins al rock mes “garatger” (Bule Bule Club), passant per l'indie, el metal, el hip hop, el rock'n'roll o l'indy hop. Per saber de quin tipus de local estem parlant em limitaré a copiar un extracte del diari personal de Joao Magalhanes, poeta i dramaturg portuguès que va viure durant quasi vint anys a Tarragona, i ara tristament oblidat...

"Part Baixa de la ciutat. Ben entrat l'hivern. La nit és freda i no hi ha massa gent pel carrer. Boira. A tocar del port les ombres es desdibuixen com notes en la immensitat d'una partitura. Camino amb les mans a les butxaques buscant una escalfor inexistent. Ja arribo. Mes enllà de la boira el cartell penja i grinyola, com sempre. Entro, miro i demano una cervesa. Hi som tots: Salva, Lourdes, Dani, Marilen, David, Angel, Lola, Carlos... silenci. A l'escenari apareix una figura prima que retalla la suau llum del local. En el meu imaginari mai mes sonarà (plorarà) igual una trompeta com la nit del 26 de novembre de 1964. Chet Baker està ben viu, ni la presó italiana ni la heroïna han pogut amb ell (...)"

Un segle de immortal modernisme - Cafè Metropol Espai Cultural

Per acabar pugem fins la Rambla per trobar-nos amb el Cafè Metropol Espai Cultural. Es tracta del bar del Teatre Metropol, l'edifici modernista dissenyat per Jujol i construït a començaments del segle passat. A dia d'avui la gestió la porten el Guillem i el Pau (La Curiosa) i cal dir que està vivint una enèsima joventut. Aquest espai presenta una programació molt eclèctica, amb poesia, exposicions, conferències, ciència, i sobretot molta música en directe. Res a veure amb aquell “antro” de perdició de començaments dels anys vint del segle passat, regentat en aquells temps pel Guillem i el Pau (La Tafanera), i on l'únic que s'hi feia era ballar xarleston, beure molta absenta i fumar opi portat directament d'Afganistan (llegir l'estudi de l'antropòleg anglès Christopher Connelly sobre locals de moda a l'Europa d'entre-guerres titulat "Fuck the life", hi podem trobar tot un capítol dedicat al Cafè Metropol). Tampoc res a veure amb el tuguri negre i fosc dels anys cinquanta, aleshores sota la batuta del Guillem i el Pau (La Furgadora), un lloc insalubre i de molt mala reputació on la música brillava per la seva absència i les baralles eren diàries. I per descomptat molt allunyat del centre bacallaner en què es va convertir als anys noranta, dirigit en aquell temps pel Guillem i el Pau (La Manefla) i on, un dia normal, se consumien mes pastilles que hòsties un diumenge a missa.

Segons Connelly: "Un estudi seriós de la història del Cafè Metropol ens portaria a haver d'admetre la immortalitat de determinats individus de la raça humana, el Guillem i el Pau en serien un clar exemple (...)". Jo amb aquesta afirmació no hi estaria massa d'acord perquè sempre que els he interpel·lat per aquest extrem la seva resposta ha sigut desmentir-ho categòricament, fins al punt que m'han facilitat fotografies de tots els Guillems i Paus que han regentat el Cafè Metropol i clarament es pot veure que son persones diferents (adjunto les fotografies de les diverses èpoques com a testimoni inapel·lable).

 

 

Nota de l'autor: Totes les fonts utilitzades per escriure aquesta entrada no han estat ni verificades ni autentificades pel titular d'aquest blog ni per cap dels seus ajudants, per tant es podria donar el cas que no totes fossin del tot certes. Per altra banda, l'autor del blog i els seus ajundants no es fan responsables de les opinions i hipòtesis expresades per tercers, encara que siguin doctors o grans eminències en l'àmbit tractat. 

També cal destacar que, segons consta en l'anvers de les fotografies cedides pel Guillem i el Pau, els autors de les imatges van ser: "Fotografias Emilio Barruz" les dos primeres corresponents als anys 1924 i 1956 (segons he pogut saber es tractava d'un autor de Reus especialitzat en nus femenins). Dani Seró és l'autor de la foto dels anys 90 (el Pau em va comentar que era un assidu del local i gran fan de Chimo Bayo i Paco Pil). I la darrera imatge, com és fàcil endevinar, l'he feta jo mateix.

Flamingo Tours

Per segon any consecutiu hem pogut gaudir del Tarragona Soul City (organitzat per Vortex Produccions), inclòs dintre del Festival Internacional de Dixiland de Tarragona. Si l'any passat no em vaig perdre cap de les tres actuacions aquest any no puc dir el mateix... El divendres vaig disfrutar moltíssim amb els Flamingo Tours, la banda de Barcelona liderada per una increïble Myriam Swanson, que ens va fer suar la cansalada amb una descarrega brutal de soul i rhythm and blues.

El festival de soul es va completar amb The Allnighters el dijous i La Fundación Tony Manero el dissabte.

Islandia Nunca Quema - "Applause"

Encara que pugui semblar contradictori, si alguna cosa no vam passar el dissabte passat a la Sala Zero de Tarragona va ser fred. Islandia Nunca Quema, una de les bandes més elegants del panorama musical actual (per algun lloc he llegit que fan "pop il·lustrat") presentava "Applause", el seu primer i esperat disc. Després de la gravació de dos EP de 7" era el moment de l'edició del primer llarga durada, i per a demostrar la seva elegància ho han fet només en format vinil. Acostumats com ens tenen a passatges sonors plens de guitarres elèctriques, el dissabte a la Zero vam poder gaudir de les cançons d'"Applause" suaument embolcallades amb guitarres acústiques i vents.

Tot i que el nom ens pugui transportar a paratges nòrdics i molt freds, la veritat és que res més allunyat de la realitat, Islandia Nunca Quema son una banda de melodies brillants, guitarres delicioses (fantàstic Salva) i veu càlida i molt profunda.

No voldria caure en la falsa temptació de dir que són del Camp de Tarragona perquè això ens faria pensar que alguna cosa falla, no es possible que una banda com Islandia Nunca Quema hagin aparegut enmig d'una escena pop rock tarragonina quasi inexistent. Per això vull creure que, musicalment parlant, son fills de Glasgow, Londres o Chicago...

Religió, faràndula i rock'n'roll

Els amics de Tarragona Cultura m’han proposat que des d’aquest bloc faci tres recomanacions culturals. La gent que em coneix sap que una de les meues grans passions és la música, per tant crec que és fàcil identificar per on aniran “els tiros”…

1. "Món Brel", o com sentir-te actor de teatre per una nit. (Fotografia feta al menjador de casa)

      A Tarragona tenim la grandíssima sort de poder gaudir de la Sala Trono, un teatre molt petitet (només referint-me a la mida), amb una programació deliciosa i de molta qualitat. El divendres 23 de maig i el dissabte 24 s’hi podrà veure “Món Brel”, un espectacle de cabaret que tal i com es pot llegir al full promocional: “Més enllà del mític Ne Me Quitte Pas no hi ha Jaques Brel sinó tot un món de cançons”. Els protagonistes són, en principi, Jordi Vidal i el guitarrista Toni Xuclà, i aquí és on radica la màgia de la meva recomanació: ja que no puc recomanar l’espectacle, perquè senzillament no l’he vist, sí que puc recomanar assistir-hi perquè, si ets una mica “farandulero”, amb un pessic de sort en podràs ser, com a mínim, actor secundari. Una de les característiques de la Sala Trono és la proximitat i empatia que els actors estableixen amb el públic, i tractant-se d’un espectacle de cabaret tens molts números per sentir-te actor de teatre per una nit (de fet, tinc una amiga que ja no li queden amics que vulguin acompanyar-la a viure les apassionants nits de teatre a la Trono) i en això sí que puc parlar  en coneixement de causa perquè ho he viscut en primera persona. Aquesta és doncs la meva primera recomanació.

     

      2. "Col·lectiu Eternity", o com participar d'una missa galàctica. (Fotografia feta a Youtube)

      La segona recomanació també versa sobre un espectacle que encara no he vist. Es tracta de “Col·lectiu Eternity”, la proposta que el divendres 6 de juny portaran al Teatre de Tarragona els inclassificables Jaume Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver. Tres generacions de músics units pel seu univers galàctic i la seva fina ironia. La veritat és que em preocupa poc no haver vist l’espectacle per recomanar-lo, aquesta vegada sí, d’una manera fervorosa i fins i tot religiosa. Ells són tres dels Sants més destacats dins del meu particular santoral. Generacionalment, cada un d’ells és la reencarnació de l’altre, mai millorada, tot sigui dit, perquè el veterà Sisa és inigualable. Crec que musicalment representen molt bé aquesta forma de ser tant excèntricament catalana propulsada per genis com Dalí, Francesc Pujols o Josep Pla. Per tant, la meva segona recomanació no és només anar a gaudir d’un bon concert, sinó també realitzar una peregrinació (es pot fer descalç o amb cigrons a les sabates) al Teatre de Tarragona on els tres profetes celebraran una missa galàctica.

     3. "El Drogas", o com viure una descàrrega de realitat (Fotografia feta als carrers de Tarragona)

     I la tercera recomanació (com a curiositat tampoc l’he vist encara en directe) proposo una mica d’autèntic rock’n’roll. El dissabte 24 de maig, El Drogas presentarà “Demasiado tonto en la corteza”, un triple disc (post Barricada, i no penso dir res més) a la Sala Zero. Es tracta d’un treball dividit en tres parts ben diferenciades: “Alzheimer”, dedicat a la malaltia de la seva mare; “Matxinada”, dedicat amb molt d’afecte als polítics; i “Glam”, amb inspiració del gran Marc Bolan.  Crec que no hi ha massa a dir d’un músic que porta el rock’n’roll a les venes i amb més de trenta anys de carrera a les seves espatlles. La intensitat sonora està assegurada!

Efervescència musical

Estem vivint moments bastant paranormals, i no parlo de polítics corruptes (tots) que ens imposen retallades totalment anormals, sinó que estic parlant de música. Parafrasejant a Paco Umbral podria dir que “he venido a hablar de música”. Aquest cap de setmana, i gràcies a la molt bona feina de programadors i sales, hem pogut gaudir a Tarragona de diversos concerts de molt alt nivell i d’un alt contingut emotiu (El Son de la Chama, Los Barrankillos, La Troba Kung-Fú, El Petit de Cal Eril, Soweto, Espaldamaceta, Za!) I el millor de tot és que no es tracta d’una illa solitaria enmig d’un oceà de no res, sinó tot el contrari, crec que Tarragona viu una efervescència en quan a programació musical que ja només falta que sigui acompanyada pel calor del públic… i en això sí que vaig a ser crític. Estic convençut que Tarragona té molt més públic que el que acostuma a omplir les sales de concerts de la ciutat, i penso que la programació és prou eclèctica com per a que tothom s’hi pugui sentir còmode. Dit això, també entenc que cada dia la cultura és més cara, i no tothom pot estar disposat a pagar el que val una entrada per a un espectacle cultural.

Després d’aquesta introducció que ja feia dies que em rondava pel cap, voldria parlar dels concerts que he vist en directe aquest cap de setmana. El divendres a La Vaqueria vam poder gaudir de Soweto, una de les grans bandes d’ska del nostre país. Els barcelonins van oferir una deliciosa combinació d’ska-jazz clàssic al més pur estil dels jamaicans The Skatalites. Va ser impossible no recordar aquells temps en que, per Sant Joan, Tarragona era sinònim d’ska i reggea a la platja del Miracle.

Per altra banda, i sense por a equivocar-me, diría que el dissabte va ser un dels plats forts de la programació musical tarragonina del que portem d’any. La Sala Zero va ser el lloc escollit per a la posada en escena, en format trio elèctric, de “Baile Masai”, el material nou de Espaldamaceta. El músic tarragoní va oferir un intens concert amb noves cançons davant d’un públic totalment entregat. Només un incís per deixar constància de la personalitat de José Juan González: en el seu concert vaig poder veure disfrutar a quasi tota l’escena musical tarragonina del moment (Lecirke, Don Simon y Telefunken, Roger Benet, Fred Secret, etc), i això no passa sempre…

I la nit del dissabte va acabar amb els sempre sorprenents Za! El duo format per Papa DuPau (Pau Rodríguez) i Spazzfrica Ehd (Edi Pou) va entusiasmar a una parròquia que, tot sigui dit, ja anava predisposada a ser partícep d’aquesta espècie de ceremonia que ens transporta al principi dels temps: ritme i fonètica primaria. Religió a banda, o no, la proposta de Za! no deixa indiferent a ningú. L’espectacle comença com una txaranga de carrer, amb els dos components entrant a la sala amb una trompeta i fent ritme amb les baquetes de la bateria, avança enmig de balls ètnics i primaris acompanyats d’algun “chiste” d’Eugenio, i acaba amb la sensació d’haver vist i escoltat un ritus religiós que s’ha fet curt...