Tot i que no era un "barri" on habités habitualment, sempre em van fer molta gràcia les aixetes de ferro tant grosses que hi havia. Era el lloc més elevat del poble, més amunt del "Picatxo" només estava el "Puntalet", i els dipòsits de l'aigua eren un dels seus habitants. Desde que no existeixen sempre va fet molta gràcies tornar-hi i veure com l'aigua pintava el pas del temps.
Quan la forta calor comença a passar i els dies s'escurçen a marxes forçades és quan més enyorança m'entra de Batea. I encara que sembli mentida, questa enyorança ve provocada per l'olor que feia el poble durant aquells dies i setmanes. Les Festes Majors ja han passat, sembla que faci mil anys... Durant el dia els carrers es buiden de gent i la calma del poble només es trenca pel soroll puntual d'algun tractor carregat de raïm que a migdia va a buidar el fruit a la cooperativa o als cellers. Però és partir de les sis de la tarda quan la Plaça Major de Batea es converteix en el centre de la vida del poble i s'omple de tractors amb remolc plens de raïm que fan cua per pesar a la bàscula de la plaça. Allí comença la processó que continua donant la volta a la plaça, baixant amb molt de compte per la costa de l'estanc i passant per la Botera fins arrivar a l'esplanada de la Cooperativa. Aquest tros és el que més ens agradava als xiquets perquè ens penjavem del remolc i no baixavem fins arrivar a la destinació (això si el pagès de torn no ens veia i a mala baba ens feia baixar). Però com que tot canvia, això no són més que records d'un temps que ara se'm fa molt llunyà...
Les pedres del riu Algars sempre m'han recordat a Franco Battiato... Ja sé que és una difícil i estranya associació, però és totalment real: sempre que penso en lo riu de Batea penso en Franco Battiato. Tot ve de quan era petit, jo estudiava música amb l'Anna i un dels alumnes que també estudiaven allí va tenir la ocurrència de cambiar la lletra de la cançó "Nómadas" de Battiato. A partir d'aquell moment, per a mi, la lletra sempre ha dit: "Nómadas que buscan los ángulos de les pedres del Riu Algars". A partir d'aquell moment sempre que he anat al riu, sempre, he pensat en aquesta cançó. I el diumenge passat no va ser una excepció, estavem donant voltes pel castell de Sant Joan, per Pinyeres, pel toll dels Còssims i jo tatarejant i xiulant "Nómadas", en veu baixa, això si...
Estic parlant d'un matí molt xulo i d'una excursió preciosa i molt gratificant. Feia dies que teniem parlat en Manuel Ulldemolins de fer una sortida amb càmares analògiques, especialment amb una Bronica que ell té, un fotòmetre per medir la llum i moltes ganes de passar-ho bé. La realitat va superar qualsevol previsió i quasi se'ns va oblidar d'anar a dinar! La Lourdes és testimoni que les hores van passar volant (quanta paciència ha de tenir...!) El dia també va ajudar molt, era preciós i molt clar, amb uns núvols rollo los Simpson genials. Crec que les fotos ho diuen tot...
Feia molts dies que tenia aquestes fotos entre cella i cella, les mirava i tenia clar el que volia però no sabia com dir-ho (després de tota aquesta parrafada encara no ho he aconseguit). Són com dos cares de la mateixa moneda. A vegades faig fotos que m'agraden molt i després no sé que fer-ne... i curiosament acostumen a ser fotos que només m'agraden a mi (segurament perquè hem diuen moltes coses, però només me les diuen a mi). Aquestes dos fotos les vaig fer el dia de les comunions a Batea, i hem va agradar especialment la sensació d'abandó de la segona foto. Cada vegada que entro a l'església de Sant Miquel de Batea m'envaeixen moltes sensacions, totes agradables, vaig ser escolà i ens ho vam passar molt bé, visualment és una església molt atractiva (ho diu una persona que no perd ocasió quant viatja d'entrar a qualsevol església que troba al seu pas), i sempre he cregut que guarda mil secrets, centenars d'amagatalls i desenes d'histories que no es poden explicar...
I sí, teniu raó, el títol d'aquesta entrada està posat en tota la mala fé que vulgueu, però és que estem parlant del clero...
Acompanyo les imatges amb la cançó "Compagna di Viaggio" del darrer disc de la cantant italiana Mina.
Avui he anat a Batea i, mentre conduia envoltat de boira, hem preguntava: trobaré el Coll del Moro enboirat? El trobaré amb la boira plana tapant Bot i Horta? O estarà gaudint del sol amb un dia clar i destapat?
La respota està a les fotos... Eren les nou del matí i l'he trobat preciós, gaudint a mitjes del sol i de la boira, i amb uns colors deliciosos. Ah, i les fotos estan fetes amb un simple iPhone 3GS... imagineu com devia ser en viu i en directe...
Amb aquestes vistes la cançó és fàcil... "Good Vibrations" de Brian Wilson!
Només els que vam tindre la sort d'estudiar a l'Institut de Gandesa sabem el que és gaudir d'aquestes vistes tant genials de la Terra Alta. Arrivar l'hivern, pujar al bus de la Hife a les vuit i mitja del matí, passar per la carretera vella que voreja el poblat ibèric del Coll del Moro i girar-nos cap a la dreta per poder gaudir d'un tros de la Terra Alta coberta de boira, amb l'Agulla, la Plana, la Migdia i Sant Salvador d'Horta sobresortint... Quina sensació circular per damunt de les bromes... i amb autobús! I que jo recorda aquest trajecte només el feiem la gent d'Arnes, d'Horta, de Caseres i de Batea. Mira que he viatjat i he vist coses, però aquesta imatge de contemplar un tros de la Terra Alta des de damunt dels núvols sempre l'he tingut marcada, i jo diria que cap de les coses vistes encara ha aconseguit superar la seva bellesa...
El diumenge de Festes Majors de Batea vam fer una festa saharaui per acomiadar als nens que aquest any han passat l'estiu a les Terres de l'Ebre. Vam realitzar diversos tallers: pintar, polseres, henna, etc. Esperam poder tornar a gaudir d'ells l'any que ve!
