Estem vivint moments bastant paranormals, i no parlo de polítics corruptes (tots) que ens imposen retallades totalment anormals, sinó que estic parlant de música. Parafrasejant a Paco Umbral podria dir que “he venido a hablar de música”. Aquest cap de setmana, i gràcies a la molt bona feina de programadors i sales, hem pogut gaudir a Tarragona de diversos concerts de molt alt nivell i d’un alt contingut emotiu (El Son de la Chama, Los Barrankillos, La Troba Kung-Fú, El Petit de Cal Eril, Soweto, Espaldamaceta, Za!) I el millor de tot és que no es tracta d’una illa solitaria enmig d’un oceà de no res, sinó tot el contrari, crec que Tarragona viu una efervescència en quan a programació musical que ja només falta que sigui acompanyada pel calor del públic… i en això sí que vaig a ser crític. Estic convençut que Tarragona té molt més públic que el que acostuma a omplir les sales de concerts de la ciutat, i penso que la programació és prou eclèctica com per a que tothom s’hi pugui sentir còmode. Dit això, també entenc que cada dia la cultura és més cara, i no tothom pot estar disposat a pagar el que val una entrada per a un espectacle cultural.
Després d’aquesta introducció que ja feia dies que em rondava pel cap, voldria parlar dels concerts que he vist en directe aquest cap de setmana. El divendres a La Vaqueria vam poder gaudir de Soweto, una de les grans bandes d’ska del nostre país. Els barcelonins van oferir una deliciosa combinació d’ska-jazz clàssic al més pur estil dels jamaicans The Skatalites. Va ser impossible no recordar aquells temps en que, per Sant Joan, Tarragona era sinònim d’ska i reggea a la platja del Miracle.
Per altra banda, i sense por a equivocar-me, diría que el dissabte va ser un dels plats forts de la programació musical tarragonina del que portem d’any. La Sala Zero va ser el lloc escollit per a la posada en escena, en format trio elèctric, de “Baile Masai”, el material nou de Espaldamaceta. El músic tarragoní va oferir un intens concert amb noves cançons davant d’un públic totalment entregat. Només un incís per deixar constància de la personalitat de José Juan González: en el seu concert vaig poder veure disfrutar a quasi tota l’escena musical tarragonina del moment (Lecirke, Don Simon y Telefunken, Roger Benet, Fred Secret, etc), i això no passa sempre…
I la nit del dissabte va acabar amb els sempre sorprenents Za! El duo format per Papa DuPau (Pau Rodríguez) i Spazzfrica Ehd (Edi Pou) va entusiasmar a una parròquia que, tot sigui dit, ja anava predisposada a ser partícep d’aquesta espècie de ceremonia que ens transporta al principi dels temps: ritme i fonètica primaria. Religió a banda, o no, la proposta de Za! no deixa indiferent a ningú. L’espectacle comença com una txaranga de carrer, amb els dos components entrant a la sala amb una trompeta i fent ritme amb les baquetes de la bateria, avança enmig de balls ètnics i primaris acompanyats d’algun “chiste” d’Eugenio, i acaba amb la sensació d’haver vist i escoltat un ritus religiós que s’ha fet curt...
