Sempre he tingut debilitat per aquesta banda mallorquina que tant m'ha fet viatjar i somiar amb les seves lletres entre surrealistes i quotidianes. Van aparèixer en el moment que fer pop en català deixava d'estar de moda, però van arribar cargats d'aire fresc i de paisatges i melodies que et transportaven a móns onírics. Antònia Font no ha sigut un grup que anés a remolc de les modes i això ho demostra la publicació de "Vostè és aquí", el seu darrer disc. Quin grup avui dia s'atreveix a treure un disc amb quaranta micro-cançons deixant de banda la ortodoxia que marquen els cànons pop i sortir a defensar-ho en directe en teatres i auditoris? I no morir en l'intent...
Perquè la grandesa de la qual avui dia pot presumir Antònia Font és la del luxe de poder presentar un espectacle en directe basat en el seu darrer disc prescindint totalment de tots els seus grans clàssics. Ara que és temps de grans retorns sense cap disc ni novetat davall del braç (Sopa de Cabra, Ja T'ho Diré) és tota una declaració de principis que una banda surti de gira presentant un espectacle molt particular basat en un disc de quaranta cançons que, en el cas del concert de Vic, encara no havia sortit al mercat. Potser això també és símptoma de maduresa musical de la nostra societat... Tot i què els comentaris que vaig sentir ahir en sortir del concert van ser en el sentit de trobar a faltar els grans èxits d'Antònia Font.
I com que Antònia Font són un grup molt particular, també ho va ser la posada en escena. Un escenari presidit per una bicicleta, Pere Debon amb la seva bateria arraconat al lateral dret, i Pau Debon al fons ocupant el lloc de la bateria i acompanyant puntualment amb la guitarra al mestre Joan Miquel Oliver. Tota una declaració de principis...
