#streetphotography (i 11)

El temps passa ràpid

Perquè el temps passa tant ràpid a les grans ciutats...?

#streetphotography (i 10)

Tinc amics que diuen que la millor combinació és ginebra i tònica, uns altres que és whiskie i fanta (no cal especificar taronja o llimona, la fanta sempre ha sigut de taronja...), altres consideren que és ron i coca-cola, jo fa una temporada que he descobert la quadratura del cercle: la millor combinació és iPhone i ciutat.

Aquesta és la darrera série que posaré de Madrid, i només puc acompanyar aquestes fotos amb una de les bandes per excel·lència de Madrid: Nacha Pop. I amb un dels millors directes que mai s'han realitzat a Espanya "Nacha Pop 80/88".

#streetphotography (i 9)

Els carres de les grans ciutats mai et deixen de sorprendre, són com petites ciutats vives dintre de la gran metròpoli. Vaig estar aproximadament una hora assentat a la Puerta del Sol i per davant meu van desfilar multitud de persones, personatges i fauna diversa. L'excercici era mirar amb paciència i esperar el moment oportú per enquadrar i disparar la càmara. Això de la streetphotography té un component elevadíssim de voyeurisme que enganxa massa...

#streetphotography (i 8)

Pongamos que hablo de Madrid...

Allá donde se cruzan los caminos,
donde el mar no se puede concebir,
donde regresa siempre el fugitivo,
pongamos que hablo de Madrid.

Donde el deseo viaja en ascensores,
un agujero queda para mí,
que me dejo la vida en sus rincones,
pongamos que hablo de Madrid.

Las niñas ya no quieren ser princesas,
y a los niños les da por perseguir
el mar dentro de un vaso de ginebra,
pongamos que hablo de Madrid.

Los pájaros visitan al psiquiatra,
las estrellas se olvidan de salir,
la muerte viaja en ambulancias blancas,
pongamos que hablo de Madrid.

El sol es una estufa de butano,
la vida un metro a punto de partir,
hay una jeringuilla en el lavabo,
pongamos que hablo de Madrid.

Cuando la muerte venga a visitarme,
que me lleven al sur donde nací,
aquí no queda sitio para nadie,
pongamos que hablo de Madrid.

(Cuando la muerte venga a visitarme,
no me despiertes, déjame dormir
aquí he vivido, aquí quiero quedarme
pongamos que hablo de Madrid.)

La sensació d'una derrota com a societat

Poques vegades m'he sentit tant malament com a pesona com durant la visita a la retrospectiva de Gervasio Sánchez a La Tabacalera de Madrid. Si algú sap explicar, posant-hi imatges i testimonis gràfics, la maldat més pura i primitiva de l'ésser humà aquest és, sense cap mena de dubte, el fotoperiodista Gervasio Sánchez. Vaig tenir el grandíssim plaer de poder escoltar-lo en una conferència fa uns mesos a Tarragona parlant del seu ofici i especialment dels seus inicis com a fotògraf de guerra i, si una cosa defineix a Gervasio, és la seva integritat com a persona, fotògraf i periodista. Mai es cansa de defensar als que ho han perdut tot, als més dèbils, a les víctimes mes innocents (els nens...) i d'atacar als poderosos, als mentiders (govern de Zapatero i altres...) i als assassins de la gent més innocent i vulnerable.

Les imatges de Sarajevo, El Salvador o Sierra Leona, per posar només uns exemples, no et deixen indiferent i no ho volen pretendre. Després d'aquest excercici tant dantesc costa sortir al carrer, aixecar la vista i tornar a creure en l'espècie humana. Durant la meva visita vaig veure gent plorar en silenci, aquest plor de ràbia que va per dins, t'oprimeix el cor i et crea ansietat.

´Menció a part mereix la posada en escena de l'exposició, començant pel lloc triat: el vell edifici de La Tabacalera a Madrid sugestiona només d'entrada i, quan ja ets dins, es mimetitza totalment amb les barbaritats que hi veus penjant de les seves parets en format fotogràfic.