Sàhara: abandó i oblit

Tots els anys dedico la darrera entrada d'aquest bloc a parlar del poble saharaui. A dia d'avui encara no he deixat de pensar que és un dels grans pobles oblidats per la comunitat internacional (amb aquesta afirmació tampoc no descobreixo res de nou). Espero i desitjo que l'autodeterminació dels pobles (tots) sigui una realitat molt propera.

Les tres fotos que he posat són un "work in progress" que estic segur que serà un viatge directe a l'aprenentatge. Rosa, moltes gràcies!

La màgia del Sahara

Dos generacions (i 2)

A vegades repasso alguna de les entrades que he publicat i no recordo quan i perquè la vaig escriure... Aquest no és el cas de la darrera entrada del dos mil deu, sóc conscient que vaig dedicar-la al poble saharaui, i aquest any tampoc vull que sigui una excepció. Ha estat un any molt dur, duríssim, per als saharauis i aquest poble no es mereix tant patiment. El segrest dels tres cooperants, dos d'ells espanyols, al campament de Rabuni ha posat al punt de mira a aquest poble. Abans de continuar vull mostrar tot el meu suport als cooperants i a les seves respectives families perquè, jo que he estat tres vegades allí, imagino i puc entendre tot el seu sofriment. Però el que vull posar de manifest és la indefensió del poble saharaui abandonat durant tants anys enmig d'un desert. Durant el meu darrer viatge vaig poder viure en primera persona el pànic que tenien les autoritats a un hipotètic segrest per part d'alguna facció d'Al Qaeda del Magreb, mai ens van deixar anar sols a cap lloc, sempre haviem d'estar localitzats i acompanyats. És fàcil d'entendre, als campaments gran part de la subsistència és per la via de les families que acollim nens i que passem uns dies allí vivint amb ells. En el moment que es produeixi un segrest tot això es trenca, automàticament el govern espanyol recomana no viatjar als campaments i la conseqüència és que la majoria de les families ens quedem a casa. A qui beneficia tot això? També és fàcil d'entendre, al Marroc... és curiós que encara ningú hagi reivindicat aquest segrest...

Tot i això a mi m'agrada confiar en les noves generacions de saharauis, aquestes que han passat els estius a Espanya i Catalunya, seran elles les que invertiran aquesta espiral i aportaran un futur molt millor al poble saharaui, n'estic segur! Per això vull tornar a dedicar la darrera entrada de l'any al desig de que un futur molt millor els espera a Hatri, Alí i le seves families, i que segur que en un futur no molt llunyà podré estar tranquil·lament prenent té amb ells al Sahara Occidental Lliure!

Ali Mohammed Mayub

Ha arribat el mai desitjat moment del comiat. Han sigut cinc estius genials, deu mesos on més que ensenyar hem après. Avui se'n va Ali Mohammed Mayub, el nen saharaui que ha estat compartint la seva vida amb nosaltres els darrers cinc estius. Va aterrar a Catalunya sent un nen, jo diria fins i tot infant, i marxa quasibé fet un home. Aquests dos mesos he tingut una sensació estranya, una sensació que no vaig tindre amb Hatri, com si estigués fent alguna cosa incorrecta o com si estigués fent alguna cosa no desitjada. El cert és que Ali deixarà un buit difícil d'omplir...

Tinc moltes imatges i converses marcades a la ment. Recordo la primera vegada que el vaig veure, sortint del cotxe de ma germana, un infant exageradament prim, amb uns ulls grossos i preciosos i amb cara de no entendre res. No parlava ni català ni castellà, només hassania. Després, vaig arribar a casa i estava dormint (realment el viatge per aquests nens és agotador), el vam despertar per dinar i li vaig ensenyar una pilota de fútbol, llavors ell va dir les paraules màgiques: "Barça i Ronaldinho". En aquell moment vaig entendre que hi ha un idioma universal, l'idioma que parlem els seguidors del Barça, i a partir de llavors tot va ser molt més fàcil. Després va vindre la bicicleta, primer amb rodetes per apendre a anar-hi i després una senyora bici amb la qual va ser el xiquet més feliç del món.

També recordo els primers dies trobar-lo encantat mentres obria i tancava una aixeta, o mentres obria i tancava la llum o els cops que es donava al vidre quan volia sortir al balcó. Tot això que ens pot semblar tant normal a nosaltres no ho és per a un infant acabat d'aterrar d'un camp de refugiats del desert del sàhara. Realment el primer any va ser bastant dur per tota la família.

L'impagable, i desde la distancia encara es veu més, és la dedicació i les ganes que va posar-hi ma mare els primers dies, que van ser els més durs. Va ser ella qui, tot i treballar nou hores al dia a un supermercat, va carregar quasibé sola amb la càrrega que significava Alí. I les seves ganes i dedicació va fer molt ràpida l'adaptació del petit saharaui i ens va fer molt més fàcil a nosaltres el dia a dia. Crec que l'Asunción mai serà veritablement conscient del treball que va fer.

Del moment del comiat només vull recordar la petita conversa que vam tindre mentres anàvem a pujar al autobus, li vaig preguntar si estava content, i ell em va contestar: "Estic content i trist, però més content que trist..."


Alí Mohammed Mayub, desitjo que sobretot siguis molt feliç!!!

Dos generacions

Aquesta darrera entrada de l'any la vull dedicar a dos generacions de saharauis, Hatri i el seu pare i Alí i el seu pare. Visca el Sahara Lliure!!!

No dejes que este mundo roto estropee tu sonrisa leré

Als campaments saharauis qualsevol lloc es bò i qualsevol cosa serveix per fer un partit de futbol. El millor regal que pots portar als nens és una pilota i tota una experiencia és jugar-hi descalç... Amb quanta poca cosa els nens t'ofereixen el seu somriure!!!

Atarceder en el Sáhara

És un privilegi intentar captar la posta de sol al costat de les dunes del Sàhara...

Un dia a les dunes

Una de les tradicions saharauis que més m'agraden és la d'anar a menjar a les dunes. Els anys que viatgem amb temps i la família de Hatri s'ho poden organitzar bé, marxem a les dunes de bon matí i allí montem la haima, matem la cabra i fem el pa a la sorra. Ah, i sobretot bebem té, això que no falti !!! Per ells és un dia de festa gran i per natres és un gran honor poder compartir taula amb la família agermanada. Aquest any, degut a que el viatge ha sigut més curt per la gracieta dels controladors, només vam poder anar a passar la tarde a les dunes. Tot i això, l'experiència va tornar a ser molt gratificant.

Próxima Estación: Esperanza

Ahir vaig tornar dels campaments saharauis del sud d'Argelia. He estat uns dies compartint la vida amb gent que quasi no tenen res, però que mai el somriure se'ls ha esborrat de la cara. He jugat a futbol amb nens que corrien descalços, he rigut molt amb els acudits de Maima, he volgut fotografiar la tristesa dels nens però ha sigut impossible, m'he emocionat parlant de política amb Moustafa, i m'he sentit com una merda al agafar el meu passaport i veure que hi posava "España". Fins quan girarem l'esquena al poble Saharaui?

La veritat és que aquesta darrera visita als campaments m'ha emocionat especialment, i no puc deixar de recordar les paraules que em va dir Moustafa: "Recuerda esto Carlos, el 2011 nos veremos en Aaiún, en el Sahara Occidental libre, en mi casa". Próxima Estación: Esperanza.

Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol

Aquests dies s’estan produint uns fets molts greus als territoris ocupats del Sahara Occidental. Crec que no fa falta tornar a explicar quin és aquest conflicte, quines son les seues causes, i quines serien les posibles sol•lucions. Però avui del que voldria parlar es d’un fet que com més temps passa més em preocupa (o com més gran em faig més m’irrita), estic parlant de la total inutilitat de la colla de lladres que ens governen (també coneguts com a polítics, i que cadascú es doni per al·ludit o no). Els dies passen i la meua indignació pel genocidi que està patint el poble saharaui va en augment. Fins ara he pogut aguantar tota la falta de respecte del tal Zapatero envers el meu poble, el català, però no estic disposat a aguantar que torni a girar la cara i torni a abaixar el cap davant dels 36 inocents que han estat assassinats a l’Aaiún. I quant parlo de Zapatero ho faig per extenssio de tot el govern socialista, especialment de la ministra Trinidad Jiménez, que encara és hora ara que articuli una frase decent i honesta. Estic reclamant decència i honestedat, el que se suposa haurien de portar de serie tots els polítics. Només espero que algún dia em pugui trobar tranquil•lament bevent té amb Hatri o Alí a seua casa (repeteixo a seua casa, al Sahara Occidental, a la seua terra, al seu poble, lliurement) i tindré la consciencia neta…

Com cantava Pi de la Serra fa uns anys: "Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol", pues això...

Caminant per Dajla

Tot caminant per qualsevol dels Campaments de Refugiats Saharauis del sud d'Argelia un pot experimentar de primera ma que injust es aquest món. Un dels pobles més acollidor de la Terra fa 35 anys que viu exiliat enmig del desert del Sahara. Als saharauis els hi debem la dignitat, ja que els hi hem pres dos vegades: la primera l'any 1975 quant l'Estat espanyol, país colonitzador, els va abandonar i va mirar cap a un altre lloc davant la invasió de Marroc, i l'altra l'any 1991 quant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, previ alto el foc per part del Frente Polisario (Govern legítim saharaui), va aprovar el pla per a un Referèndum d'Autodeterminació que mai s'ha fet. No espero res dels politics però sí desitjo que algun dia Hatri i Alí puguin tornar a viure lliurement a la terra on van neixer i ser feliços els seus pares.