La sensació d'una derrota com a societat

Poques vegades m'he sentit tant malament com a pesona com durant la visita a la retrospectiva de Gervasio Sánchez a La Tabacalera de Madrid. Si algú sap explicar, posant-hi imatges i testimonis gràfics, la maldat més pura i primitiva de l'ésser humà aquest és, sense cap mena de dubte, el fotoperiodista Gervasio Sánchez. Vaig tenir el grandíssim plaer de poder escoltar-lo en una conferència fa uns mesos a Tarragona parlant del seu ofici i especialment dels seus inicis com a fotògraf de guerra i, si una cosa defineix a Gervasio, és la seva integritat com a persona, fotògraf i periodista. Mai es cansa de defensar als que ho han perdut tot, als més dèbils, a les víctimes mes innocents (els nens...) i d'atacar als poderosos, als mentiders (govern de Zapatero i altres...) i als assassins de la gent més innocent i vulnerable.

Les imatges de Sarajevo, El Salvador o Sierra Leona, per posar només uns exemples, no et deixen indiferent i no ho volen pretendre. Després d'aquest excercici tant dantesc costa sortir al carrer, aixecar la vista i tornar a creure en l'espècie humana. Durant la meva visita vaig veure gent plorar en silenci, aquest plor de ràbia que va per dins, t'oprimeix el cor i et crea ansietat.

´Menció a part mereix la posada en escena de l'exposició, començant pel lloc triat: el vell edifici de La Tabacalera a Madrid sugestiona només d'entrada i, quan ja ets dins, es mimetitza totalment amb les barbaritats que hi veus penjant de les seves parets en format fotogràfic.